Vaig conèixer el doctor Carreras l'any 1999, que és l'any en què Jesús Moncada va publicar Calaveres atònites. Hom no acostuma a recordar quan ha conegut algú per la coincidència amb publicació d'un llibre de relats, però en aquest cas l'excepció està ben justificada.
El doctor Carreras era doctorat en Història moderna, però doctor al capdavall, mal que mai no s'hagués habillat amb bata blanca. La fesomia eixuta i difícil se li encabia dins un marc de pèl blanc: barba tupida, cabellera densa i airejada. El doctor Carreras tenia un aire d'infatigable llop de mar, tot i que del mar només en sabia l'olor que fa, vist des de la platja de Cunit.
Carreras era un prohom de la vida cultural a la vila de Santa C., i de tant en tant manteníem converses més aviat monologades, un xic soporíferes, sobre la importància de la vila en la història del Principat.
El doctor s'havia comprat feia escasses setmanes la darrera publicació de Jesús Moncada, i era ben obvi que la lectura l'havia transformat -tal com diuen que solen fer les obres cabdals. Des del dia que el va haver llegit, el doctor caminava amunt i avall dels carrers de la vila, brandant el seu exemplar de llibre, i garrotejava amb ell els vilatants a la testa, com volent-los fer entrar la lletra a cops. Fadrins i casats, padrines, vídues o meretrius: qui fos que se'l topava, en marxava abonyegat o queia estabornit. Per fortuna, Calaveres atònites és obra de no massa volum ni pes, i la gran majoria dels agredits en sortíem força ben parats.
Pocs dies després que el doctor Carreras emprengués la batalla, en Tano de ca l'Hirsut va decidir retornar la pau als carrers de la vila. Com que eren veïns, en l'Hirsut ja s'havia endut cinc cops de literatura (dos a l'occipital, un al clatell i el darrer a l'orella dreta). De manera que un dilluns de bon matí, en Tano es va plantar al balcó de casa amb l'escopeta carregada, va encendre una cigarreta i va deixar vora seu l'ampolla de Ratafia. No va arribar a engatar-se gaire, perquè el doctor va aparèixer vora quarts de deu pel Raval de les Monges, amb les Calaveres atònites a la mà dreta.
En Tano va apuntar i va descarregar els dos cartutxos. La polseguera dels trets li va impedir veure el resultat de l'obra. Va fer un glop de licor, va llençar la punta de la cigarreta al carrer i se'n va anar cap dins de casa, a encalçar la dona per calçar-se-la de pressa: se sentia excitat i fremia de neguit.
Vaig anar a veure el doctor Carreras a l'hospital comarcal dos dies més tard, quan ja començava a recompondre's. Anava embenat i encara se'l veia masegat, ple de nafres dels petits balins que se li havien ficat per diversos llocs del cos. Sembla que perdria un ull, li havien dit, i mai més no podria lluir aquella barba de vell mariner, puix una part de la galta esquerra ja no la recuperaria mai més.
-Però doctor Carreras -li vaig deixar caure després dels compliments i condols de rigor- Que no sabeu com són els vilatans? Vós ho hauríeu d'haver sabut, que són uns animalots i que els llibres els agraden poc...
Va remugar i va fer petar la llengua diversos cops, i volia moure els seus membres embenats i entumits en va. Entre renecs, esgarips, sons guturals i udols, finalment va ser capaç de fer-me arribar aquest missatge:
-Jo sempre havia pensat que la nostra vila de Santa C. era molt superior en matèria literària que no pas Mequinensa, i no em puc explicar que no n'hagi sortit el geni de les lletres que ens projecti a la universalitat. Ara resultarà que Mequinensa serà immortal i nosaltres uns pàries, uns no-res. M'hi nego. Ni que sigui a hòsties, hem de fer els possibles per aconseguir...
El doctor Carreras delirava a causa dels calmants i els anestèssics, però tot i així va aconseguir atansar-me l'exemplar de Jesús Moncada, malmès de cops i perdigons. Pretenia que heretés la causa, sense ser conscient que em desitjava la mort. De manera que en sortir de la visita, li vaig donar l'exemplar a una infermera de Costa Rica. Aquesta acció generosa es va convertir en una inesperada cita.
Vaig passar tota la nit parlant de literatura i nafres amb la Bienvenida Cienfuegos, pell de xocolata al 65% de cacau.
______________
Aquest relat apareix com a resposta a la convocatòria blogaire d'homenatge a Jesús Moncada.
6 comentaris:
m'encanta la imatge d'en Tano de ca l'Hirsut talment un franctirador de pel·lícula, i això de la ratafia m'ha arribat al cor, bé, millor dit, al fetge :P i és que ja se sap que ens passa quan se'ns pretén treure de la nostra sagrada ignorància ^^
Benvingut, Lluís. Ens ha fet vosté un bonic regal d'arribada, sí senyor.
Per a mi Moncada també és un primera divisió.
Visca Moncada i visca Mequinensa!
Collons, Lluís: ha debutat amb un "hat trick"!
Gràcies pel text i benvingut.
Gràcies pels comentaris...! De passad explico que aquest text és la base d'un guió per a una foto-novel·la, i que si algú s'hi anima ja ho sap. És impossible que la faci jo tot sol...
Un magnífic relat. Quant al tema de la fotonovel·la, Alietes i jo coneixem una colla de gent de la Falla República Argentina de Xàtiva que porten molts anys fent-ne.
Hola Escrivà: estic buscant i remenant formes noves de treballar als blogs amb propostes gràfiques (o fotogràfiques) i m'interessaria entrar en contacte amb aquesta gent de qui em parles.
Publica un comentari a l'entrada