regal

Esther se m’apropa i, com si jo fos un xiquet maldestre, m’obri la mà i em deixa al palmell un clauer de metall que llueix sota la llum freda del tub fluorescent. Acompanya el gest amb un ample somriure que enlluerna més que aquell petit detall. Però la prudència que mena (o hauria de fer-ho) el comportament adult em fa preguntar per l’origen d’aquell objecte i si hi ha algú a casa que sap el destí que ella està donant-li. Esther canvia el semblant i fa un posat entre ofès i divertit per dir-me que si ella me’l regala és perquè m’estima molt. I pronuncia cadascuna d’aquelles paraules amb una rotunditat i convenciment que, instintivament, tanque la mà i li torne el compliment que m’ha fet. Però en realitat el que vull, al prémer el puny, és que no se m’escape aquell moment que ja forma part de l’inventari de les felicitats petites de ser mestre.