¡Jo, qué happening!

El proper dijous, se celebrarà el novè aniversari d’un esdeveniment, certament fastuós, que va nàixer amb vocació de transformar el Cap i Casal en un focus cultural mundial: la Primera Biennal de València. Hom pretenia que la ciutat superés els vells complexes provincians i esdevingués un enclavament on confluïren totes les arts. Aquella primera Biennal estigué dedicada al tema de les passions i abordà les virtuts i els vicis humans. El 10 de juny de 2001, s’inaugurà l'esdeveniment amb la presència de La Fura dels Baus. L’arquitectura de Calatrava, a la Ciutat de les Arts i les Ciències, fou el paisatge elegit per a un gran muntatge basat als set pecats capitals (perquè després es diga que els del PP no són moderns). La Biennal tingué, doncs, un baptisme multitudinari: 30.000 espectadors. L'Hemisfèric acollí l’actuació de La Fura i un concert de Carles Santos. Presidí els fasts el molt honorable Eduardo Zaplana, àlies el Bronzejat, ínclit president de la Generalitat.

S’havien enviat, per a la gran cita, invitacions a tres grups distints de persones: els megavips, els vips i la xusma. Els megavips, entre els quals es trobaven el nostre alcalde, Alfonso, i la seua esposa, Begoña, havien de participar, primer, en un sopar de gala, als baixos del Museu Príncep Felip de les Ciències. Posteriorment, tenien reservat seient en una tribuna, per a contemplar còmodament l’espectacle. Els visps tenien accés al recinte, però no al saló de banquets ni a la tribuna, i havien d’estar dempeus. Finalment, la xusma havia de contemplar l’espectacle des de l’altra banda de les tanques, també dempeus —o asseguts al terra—. Als xicots de La Fura se’ls va acudir una idea, per tal d’entretenir la multitud, mentre esperava que els megavips acabaren de sopar: la gent podia enviar, des del seu mòbil, missatges SMS de benvinguda a la Biennal, que apareixien en la coberta de l’Hemisfèric, transformada en pantalla gegantina. Al principi, la gent enviava les parides de rigor: «Que bonic, la Biennal i La Fura!»

Però conforme s’ultrapassava l’horari previst i els megavips no sortien del sopar, l’ambient començà a caldejar-se. «Xe, borinots, acabeu o no?» (Els més indignats eren els vips, dolguts per allò que consideraven una discriminació inadmissible.) Els espectadors, escèptics en un principi —quan La Fura havia anunciat allò dels missatges— comprovaven divertits que la cosa anava de veres. Les rialles eren monumentals. A poc, a poc, els més tímids anaren animant-se. «Rita, borratxa, què portes en la mà?», «Zapalana, a qui li l’he de mamar perquè em donen feina en alguna Conselleria?», eren alguns dels SMS que es podien llegir a la coberta de l’Hemisfèric. El rebombori i l’eixordadissa prengueren tals dimensions, que algú donà ordes de desconnectar la pantalla interactiva, que es quedà a fosques. Finalment, els megavips —entre els quals, el nostre alcalde i senyora— sortiren del banquet i es dirigiren a la tribuna. Pel camí, hagueren de passar per un corredor de vips, que irats i emparats entre la massa, soltaren tota classe d’improperis: «Ja anava sent hora, bords!» o «Alfonso, quina Barbie més bonica!»

Eduardo Zaplana s’ho mirava tot amb un gest entre distant i divertit. L’endemà, les pàgines de Levante-EMV portaven una columna, signada pel xativí Juan Lagardera, que es titulava ¡Jo, qué happening! Molta gent encara es recorda d’aquella efemèrides.