Fetes i malifetes de Ferran VII

L’altre dia, Alietes deia que no estaria malament dedicar algun text al Rei Felló, per conèixer els antecedents foscos de la monarquia que regna a les Espanyes. Doncs bé, ací van unes línies amb advertiment inicial: estan escrites sense cap intenció d’excessiu rigor històric. És més, alguns dels episodis que vaig a narrar són discutits i discutibles. Pretenen mostrar simplement el perfil més desconegut d’un personatge vilipendiat per molts historiadors. Tothom coneix les seues actituds i relliscades polítiques: l’avorriment a sa mare (amistançada amb Godoy), la conspiració contra els seus pares, la complicitat amb el Motín de Aranjuez (que acabà amb el destronament de Carles IV), les Abdicacions de Baiona, les humiliacions davant de Napoleó, el mite del “Desitjat”, la restauració de l’absolutisme i la Inquisició, la caça dels liberals i els maçons, el tancament de les Universitats...

La gent desconeix, en canvi, aspectes curiosos de la seua vida personal. Ferran VII practicà el costum, que després seguirien tots els seus successors, de sortir de palau a córrer aventures sexuals. Al monarca li encantava anar de putes. Direu que això no té importància; hi ha molts reis llicenciosos. És cert. Però les correries d’aquest monarca estan envoltades d’unes circumstàncies extraordinàries. Quan volava la notícia que Ferran sortia de palau, s’estenia el pànic entre les meuques de Madrid. El rei patia macrosomia genital, és a dir, tenia un penis exageradament gros i llarg. Les prostitutes li tenien tanta paor que feien un sorteig, per a veure quina de totes havia de ser follada pel monarca. Segons diuen, havia d’enrotllar-se una tovallola al piu per a poder enllestir l’acte sexual. És més, pel que sembla, els metges li havien fabricat un coixinet circular amb un forat enmig, per a poder mantenir relacions maritals amb les seues esposes, les reines. S’ignora si aquest tret (la grandària del piu) haurà estat transmès a alguns dels seus descendents posteriors.

I el capítol de les marcolfes em recorda altre vessant peculiar del comportament eròtic del Felló. Fou afeccionat a ajuntar-se amb jovenetes de la família. Es va casar quatre vegades: amb la seua cosina Maria Antònia de les dues Sicílies, amb la seua neboda Isabel de Bragança (filla de la seua germana major Carlota Joaquima), amb Maria Josepa de Saxònia (que només tenia 16 anys quan es casà amb el monarca) i amb la seua neboda Maria Cristina de les dues Sicílies (de 23 anys, filla de la seua germana menor Maria Isabel de Borbó), de la qual va nàixer la futura reina Isabel II. Us imagineu les escenes de les nits de noces? Les nebodes descobrint el nap enorme de l’oncle... Segons algunes teories, la grandària del piu és inversament proporcional al coeficient intel·lectual del posseïdor, ço és, com més subnormal és un paio, més gran té la polla. En aquest cas, però, la teoria falla estrepitosament; el rei era, pel que sembla, intel·ligent i astut. Això sí, tenia poca curiositat i escassa altura de pensament.

Ferran VII estigué caracteritzat per la fal·làcia, la covardia, l’humor cruel i la hipocresia. És cèlebre la seua frase, quan es veié obligat a jurar la Constitució de 1820: Marchemos francamente, y yo el primero, por la senda constitucional. Sentia desinterès pels assumptes d’Estat, que confiava a la seua “Camarilla”. Li agradaven els bous i tocar la guitarra. Fumava com un carreter. Es voltava de gent ordinària i vulgar. Va patir, tota la vida, tendència a l’obesitat, per menjar massa carn (de fet, morí a causa d’haver contret la malaltia de la gota). Aquest és, en definitiva, el reietó que ens va governar durant la Dècada Ominosa, inaugurada amb la invasió dels Cent Mil Fills de Sant Lluís, tropes estrangeres que travessaren els Pirineus per a reimplantar l’absolutisme. Durant el seu regnat, es produí la Sublevació de Riego (general que havia de marxar a sufocar la rebel·lió de les colònies), l’afusellament de Torrijos i l’execució amb garrot vil de liberals innocents com Mariana Pineda i el llibreter Miyar. Aquest és el monarca que accelerà la independència dels països sud-americans i que, en abolir la llei sàlica, provocà les guerres carlines que assolaren la península durant vàries dècades. Un crack! Altre dia, parlarem de la seua filla, Isabel II.