Hui, 1 de maig, dia dels treballadors, no vaig a encetar un discurs solemne sobre un esdeveniment que, ben mirat, es produeix dia rere dia (excepte per als quasi cinc milions d’aturats d’aquest estat) amb més o menys satisfacció. Com bé diria el nostre enyorat Rubianes, el qui va inventar això del treballar calia penjar-lo dels ous. Així que, feta aquesta declaració de principis, aneu a permetre’m que aprofite aquest espai editorial per fer una petita reflexió sobre el que suposa açò d’escriure en un blog. De fet, els qui ens dediquem a aquestes qüestions trobem fàcil això de parlar de les coses. Potser massa fàcil i tot. Serà un problema d’incontinència (verbal, ep!), dic jo. Supose que en el fons hi ha un impuls exhibicionista, la incapacitat de contenir certs emocions o sentiments dintre de la capseta del cor. O potser provocadora, ja siga per iniciar una revolta neuronal (que ja ens aniria bé a tots) o perquè anem rebentats d’impotència davant les coses que ens presenta la vida. O perquè tenim la panxa envernissada i no sabem callar res. Ves a saber. En el meu cas no sé que hi ha de cada cosa. Trobem certament plaent escriure i ser llegits. Hem decidit barrejar existències pròpies i alienes i fantasies en una mena de joc literari i ara no podem aturar-nos. El que ens resulta certament gratificant és saber que hi ha gent que ens llegeix, que troba mitjanament interessants les nostres cabòries, que fins i tot potser les comparteix, i que no se n’amaga de dir-nos el que pensa. I acaba teixint-se una relació, una mena de complicitat, del que et fas una mica dependent (només una mica, compte!). De fet, de vegades resulta una autèntica feinada escriure al blog i revisitar una i altra vegada el post penjollat per veure si hi ha hagut efectes secundaris i, de passada, fer una ullada a tots els que tens enllaçats per llegir-los ni que siga un moment i, si hi ha temps, deixar-los caure alguna cosa. Bé, açò acaba com ha començat, parlant de feina. Jo no sé vosaltres, però jo vaig a celebrar aquest dia com toca: rascant-me els ous (davant l’ordinador, això sí). Ara us toca parlar-ne a vosaltres (si voleu, és clar). Manifesteu-se!(l'escriptor inexistent)
9 comentaris:
me n'alegre xe que us manifesteu rascant-vos la pebrotera al davant de l'ordinador. Servidora, que això de rascar-se els ovaris ho té un xic més difícil, anirà a canviar la roba dels armaris (hivern-estiu) i a acabar un puto treball de nacionalismes i un altre que no en tinc ni punyetera idea de què va i que he de lliurar dilluns. Apa! estiguin bonets! ;P
Treball? cagontot! hòmens! pffff!
Sr. Inexistent, té vosté moltíssima raó: açò no pot aturar-se... és més, açò és un no parar!!! Bon editorial.
Clidice, per si li pot ser d'utilitat pel seu treball sobre els nacionalismes ací li deixe un enllaç a la tesi doctoral de Rafa Castelló, que va dels nacionalismes al País Valencià i Catalunya:
http://www.uv.es/~socant2/elpaiscomargument.pdf
Trobe molt interessant aqueixa reflexió seua sobre els mòbils que ens empenten a penjar entrades als blogs. Compartisc, en bona mesura, les seues asseveracions. Si de cas, només matisaria un parell de coses:
En el Penjoll, l’impuls exhibicionista és molt relatiu, donat que gairebé tots els penjollaires fan servir un pseudònim.
Quant a la facilitat per a parlar de tot, jo diria més bé que es tracta de facilitat d’expressió. Moltes persones que conec es pugen per les parets quan contemplen el panorama que ens circumda, però no tenen facilitat d’expressió, no són capaces de verbalitzar en un mitjà públic les seues dèries. Està bé que qui tinga aqueixa facilitat la faça servir, per tal d’evitar que els corrents de l’opinió “publicada” acaben sent patrimoni d’uns pocs (generalment polítics o periodistes professionals). La xarxa permet que altres també puguen dir la seua.
Amics meus, ja feia temps que no us visitava, però sapieu que us tinc al cor...
Què he fet avui?
Doncs, he anat a les 8:00 del matí a replegar la princesa al treball.
Després m'he desdejunat un bon tros de Coca Alta amb moniato i tot seguit vostra reialesa se n'ha anat a l'hort a carregar la llenya dels tarongers i deixar-la al barranc per tal de veure si una riuada s'enduu tots els mals pensaments i dimonis que, de vegades, m'encerronen l'esperança.
Des d'ací una abraçada per a tothom i un somriure de flors de taronger.
Salut, justíci i bellesa per a la nostra Terra.
Bon editorial, Escriptor Inexistent.
Ai el treball! Ahir vaig fer molta faena: em vaig bufar dos voltes. Una al migdia (poquet), en el dinarot de celebració del dia dels treballadors i una altra (un poquet més), en el sopar també de celebració de la faena feta. Entremig vaig fer funció al Tantarantana de Barcelona.
Senyor Alietes: això és el que vostè entèn del que diuen els catalans "bufar i fer ampolles"? ;)
He, he, he,... sí, sí. Ha encertat de ple, Escriptor Inexistent.
Sr. Encriptor Inexistent, mira que tocar-li fer l'editorial el dia del treball. Té tanta mala sort com el sr. Ko-Jons, a qui li va tocar fer l'editorial d'agost de l'any passat.
Seria pitjor fer-lo l'1 de gener, amb ressaca inclosa... (i no estic donant idees)
Publica un comentari a l'entrada