Uf!

Cada vesprada de divendres, quan falta al voltant de mitja hora perquè acaben les classes, els xiquets semblen contenidors plens a vessar. És impossible demanar-los més atenció, dirigir-los en cap activitat. Fer-ho suposa quasi un esforç titànic. Són un vesper. S’alcen de les cadires i volten per l’aula. Són un degoteig constant fins a mi, demanant-me coses, proposant-me coses. I en fan sentir un geni embogit que concedeix un desig rere l’altre, repetitivament. En un rampell d’aquesta follia compartida, decideixo prendre notes de tot el que està passant al mateix temps que passa (si em resulta possible). David s’apropa i pregunta de seguida què faig. “Un conte”, li dic. No puc explicar-li-ho d’una altra manera més entenedora. Aquestes paraules fan créixer una expectació insòlita en la classe. Anna pregunta pel títol. “Encara no en té”. Insisteix, “quan vas a contar-lo?”. Com que no vull perdre el fil de les notes que estic prenent, no puc fer-li cas. Ella insisteix una i altra vegada fins que, sobtadament, desapareix. Ara ve Llúcia. Hi ha un conflicte amb el paper reciclat. Tothom remena i ja no queden trossos suficients per fer “dibuixets”. (David segueix amb interés creixent les meues notes: “Què llarg és eixe conte!”). Àlvar ha aconseguit fer-se una carassa amb un tros de paper, l’ha retallada i se l’emprova davant l’espill. Com que pensa que no li queda del tot bé, torna a la seua taula i mira de millorar-la amb les tisores. Després repeteix la prova. Així un parell de vegades, fins que l’oblida i acudeix a la vora de l’Antoni, que remena la cubeta del paper reciclat per traure ni que siga un bocinet (és plena de retalls d’altres treballs, de formes inservibles per aconseguir encabir els seus desitjos creatius). Li diu alguna cosa que jo no puc sentir i ve corrents després a demanar-me d’anar al wàter. Desig concedit. Mireia es posa ara davant de l’espill. S’ha fet un floreta de paper que sembla marcida ja pel pes de la tinta dels retoladors, i lluita per enganxar-se-la al cabell. De sobte es mira a dintre dels pantalons. Joan l’ha descobert en aquest gest i li diu que és una cotxina. Ella ve a queixar-se, molt ofesa, perquè no ha ensenyat res, només volia saber de quin color portava les braguetes perquè no se’n recordava. Eduard, aliè a tots els conflictes, ve a dir-me que el llibre que està mirant li agrada molt. I sense esperar resposta se’n torna a la seua taula amb un somriure ample de satisfacció. Ara és Carme la que remena la cubeta i rasca amb els ditets el fons, com si es tractés d’un rosegador. Pau fa una bona estona que està traient punta a una pintura que va minvant, a poc a poc, davant la seua fascinada mirada. Llúcia torna, té mal de panxa. Hui s’ha quedat al menjador i, de ben segur, no ha menjat gens, i ara té gana. Intente cridar per damunt de les ones si algú encara guarda les sobres de l’esmorzar. Només alguns em miren uns segons per a després capficar-se, de nou, en allò que estaven fent. Llúcia ja ha desaparegut, ella i el seu mal de panxa. David demana permís per arreglar la biblioteca. Clar que si. Joan decideix que ell també en té de ganes de fer-ho. Desig concedit. El conflicte reapareix al poc temps perquè tots dos volen ser els únics responsables. Una cadira cau al terra i sona com una campana badada. Ningú no ha segut perquè tots arronsen les espatlles de manera exculpatòria. Miquel demana per anar a beure. “Però si ja se n’anem!”. Insisteix, també té pipí. La qüestió és voltar. Desig concedit. Eduard vol tornar el llibre al seu lloc. Els responsables en competència no li ho permeten. Li expliquen que només ells poden tocar el llibre per deixar-lo on toca. Augmenta el conflicte. Algú tamborileja amb els retoladors damunt la taula. Marta diu que Àlvar està molestant-la perquè amb el colze sobrepassa la línia que marquen les dues tauletes i envaeix el seu espai. Ell diu que ha sigut sense voler, però ella el marmola fermament perquè ha dit una mentida. Sembla que no tinc que intervidre perquè s’arregle el problema. Àngel rodola feliç per terra. De seguida troba companys volantiners que s’afegeixen al número de circ improvisat. Algú ho fa tan a prop de la paret que s’emporta amb els peus tres o quatre jaquetes penjades a les perxes. Llúcia corre de seguida a contar-m’ho. Al mateix temps la cubeta cau al terra i s’escampen els paperets que hi tenia a dintre. Ja no puc més. Cride a arreplegar i el desori pren una altra forma. Soroll metàl·lic de cadires que es pugen a la taula. Cremalleres que es tanquen. Comentaris inversemblants. Llúcia que insisteix que faça alguna cosa amb l’afer de les jaquetes. “Un altre dia en parlarem”, intente tranquil·litzar-la. Algú m’estira del jersei per aconseguir la meua atenció. David m’abraça per acomiadar-se. Quasi si tinc que arrossegar-los fins a l’eixida. Fora s’escampen buscant els pares. Jo torne a dintre, a l’aula silenciosa. Uf!