- Ernesto! Vienes a la cama o que?
L'Ernest va recolzar el front al moble del damunt de la pica i va tancar els ulls intentant asserenar-se, mentre deixava el got d'aigua per rentar. Les exigències de la Maria José ja no li feien cap gràcia hores d'ara. Al principi de casat potser si que se sentia captivat pels seus ulls verds, la seva pell bruna i la seva intel·ligència prodigiosa. Tampoc cal oblidar que ella era tota una cirurgiana i era, també, la filla d'un industrial que feia realitat tots els seus capricis. Quan aquesta va tenir l'acudit de casar-se amb ell, un metge de família que tot just començava, el papà ja va proveir de tot el necessari perquè el casament fos possible i enlloc es notessin les mancances econòmiques del nuvi. Respirà a fons.
- Ja vinc! Vaig a veure que no s'hagi despertat la nena.
Sortí de la cuina i es dirigí a l'habitació de la seva filleta. També era per això que l'Ernest havia estat adquirit per la Maria José: com a donant d'esperma. I el resultat era la Patrícia, una criatura preciosa que ara ja tenia un any.
Entreobrí la porta i veié que dormia tranquil·la. Havia desitjat que estigués desperta per tenir l'excusa ideal per no anar al llit amb la seva dona, però la Patrícia dormia assossegada i la va deixar, no sense abans haver-li fet un petó, lleu, a la galta i haver respirat el seu alè.
Ja no li quedava cap més remei que anar a l'habitació de matrimoni, estirar-se al llit, i que la Maria José se li posés al damunt i, ella sola, fes tota la feina. Encara sort que era un home prou jove com per no necessitar gaire impulsos per a aconseguir l'erecció exigida.
Tantes vegades havia tingut la sensació de papers canviats! I és que, en realitat, la seva dona era una masclista.
- Por qué has tardado tanto?
- Res, la nena que somicava una mica -mentí mentre es despullava i començava a posar-se el pijama.
- No te pongas el pijama amorcito. Vamos a follar!
Se sentí fastiguejat. Ella intentava donar un to eròtic a les seves paraules. Potser es pensava que així l'incitava. Moltes vegades es preguntava si la Maria José tenia alguna idea d'ella mateixa que no fos la de triomfadora que li havien implementat de ben joveneta. Seguí posant-se el pijama, es ficà al llit i apagà el llum.
- Avui no, que tinc mal de cap.
L'Ernest va recolzar el front al moble del damunt de la pica i va tancar els ulls intentant asserenar-se, mentre deixava el got d'aigua per rentar. Les exigències de la Maria José ja no li feien cap gràcia hores d'ara. Al principi de casat potser si que se sentia captivat pels seus ulls verds, la seva pell bruna i la seva intel·ligència prodigiosa. Tampoc cal oblidar que ella era tota una cirurgiana i era, també, la filla d'un industrial que feia realitat tots els seus capricis. Quan aquesta va tenir l'acudit de casar-se amb ell, un metge de família que tot just començava, el papà ja va proveir de tot el necessari perquè el casament fos possible i enlloc es notessin les mancances econòmiques del nuvi. Respirà a fons.
- Ja vinc! Vaig a veure que no s'hagi despertat la nena.
Sortí de la cuina i es dirigí a l'habitació de la seva filleta. També era per això que l'Ernest havia estat adquirit per la Maria José: com a donant d'esperma. I el resultat era la Patrícia, una criatura preciosa que ara ja tenia un any.
Entreobrí la porta i veié que dormia tranquil·la. Havia desitjat que estigués desperta per tenir l'excusa ideal per no anar al llit amb la seva dona, però la Patrícia dormia assossegada i la va deixar, no sense abans haver-li fet un petó, lleu, a la galta i haver respirat el seu alè.
Ja no li quedava cap més remei que anar a l'habitació de matrimoni, estirar-se al llit, i que la Maria José se li posés al damunt i, ella sola, fes tota la feina. Encara sort que era un home prou jove com per no necessitar gaire impulsos per a aconseguir l'erecció exigida.
Tantes vegades havia tingut la sensació de papers canviats! I és que, en realitat, la seva dona era una masclista.
- Por qué has tardado tanto?
- Res, la nena que somicava una mica -mentí mentre es despullava i començava a posar-se el pijama.
- No te pongas el pijama amorcito. Vamos a follar!
Se sentí fastiguejat. Ella intentava donar un to eròtic a les seves paraules. Potser es pensava que així l'incitava. Moltes vegades es preguntava si la Maria José tenia alguna idea d'ella mateixa que no fos la de triomfadora que li havien implementat de ben joveneta. Seguí posant-se el pijama, es ficà al llit i apagà el llum.
- Avui no, que tinc mal de cap.
17 comentaris:
Partènope, enhorabona pel relat. M'ha agradat molt. Està molt ben contat.
M'agradaria més encara si la dona (l'animal dominant en este cas) parlara català, perqué d'animals dominants femenins catalanoparlants també n'hi ha.
La Maria Jose sembla ser una pija malcriada. Eixes parlen espanyol!
A mi també m'agradat.
Sí, sí, estic d'acord amb vosté, Napolitana, però preferisc la literatura "normalitzada", vull dir, una literatura completament en la meua llengua.
Retratar la María José com a castellanoparlant és donar-li més importància a un tret distintiu del personatge que a la llengua d'ús. No sé si m'explique. Per al meu gust, fent-la castellanoparlant es dibuixa massa la manieta envers el personatge.
El mal d'inspirar-se en la realitat és que aquesta es recrea voluptuosament i indecent en els tòpics més suats. Gràcies, però, per l'apreci del text. :)
Està molt bé el relat. Fa pensar en quina noció d'igualtat caldria perseguir.
Recorde que el moviment d'insubmissió, quan ja s'havia acabat amb l'obligatorietat de la mili, va haver d'inventar noves estratègies per deixar clar que no era acabar amb la mili el seu objectiu, sinó que aquest tenia a veure amb la no violència i això passa per eliminar els exèrcits.
Amb la lluita per la igualtat potser passa quelcom semblant. L'objectiu és ser "iguals" als homes en una societat amb valors masclistes o cercar la igualtat entre les persones a una societat diferent?
David, gràcies. M'interessa que es vegi que, de masclistes, n'hi ha en ambdós gèneres. La igualtat de facto probablement passa per això que tu dius, la recerca d'una societat diferent. Fins i tot pot passar per la destrucció de la cèl·lula familiar com la coneixem o per recuperar-ne alguna de més arcaica. Això ja ho sabrem d'aquí un parell de centenars d'anys, entretant nosaltres, com Ròmul Augústul, no sabem que som l'últim emperador romà.
Estimada Partènope: M'agrada la teua història però la considere irreal, igual d'irreal que aquest relat que vaig escriure fa temps al Penjoll:
http://elpenjoll.blogspot.com/2008/03/situaci-casquiana-que-no-kafkiana.html
Pega-li una ullada i dis-me que et sembla.
Respecte al tema de la igualtat pense que els homes també es beneficiarien però la majoria no s'ho creuen realment. Si, n'hi ha de dones masclistes però no seré jo qui les critique i llance la primera pedra...
Benvolguda Peguie,
no coneixia aquest text i me'n dolc. Reconec que no m'he llegit tots els textos d'El Penjoll, per la qual cosa puc incórrer en suposats plagis o homenatges.
Tanmateix, infereixo del teu text que és una ironia sobre el masclisme i la situació paradoxal que representaria "el món al revés".
Justament jo volia defugir d'aquest tòpic. Els personatges de la història són personatges reals, que conec i observo tot sovint. Aquesta dona, semblant a un home, és el nou paradigma de les dones que han assolit el poder, assimilant-se totalment als posicionaments del mascle imperants.
Sóc conscient que són una minoria, però són la nova minoria amb poder i, contràriament al que hauria de ser: aprofitar per canviar les coses, les estan perpetuant. Ara, aquestes super-dones, no només són masclistes amb els homes, sinó també amb les dones que tenen sota la seva supervisió.
Realment penso que el feminisme ha reculat els últims anys cap a posicions de trinxera, que l'han fet terriblement feble davant dels atacs dels contraris de la igualtat. Ara, dir-se feminista, tan si ets dona com home, que el gènere té poc a veure, és com dir que ets "masclista però al revés".
Molt trist, considerant que, en el nostre món, el nom fa la cosa. I, diga'm romàntica, però jo sóc feminista, perquè crec en la igualtat.
Visc en un món d'homes, a casa meva i a la feina són majoria. He tingut sort, vaig créixer en un matriarcat, on homes i dones es repartien les feines de la casa i les responsabilitats de tot tipus, on les decisions es prenien per consens. Sóc conscient de l'excepcionalitat d'aquest fet, que em dóna referents per mirar el món de fora des de posicionaments no radicalitzats. Però també em fa creure que si els meus avis i els meus pares mantenien relacions igualitàries, la resta ho poden fer sense cap angúnia.
La intel·ligència ha de prevaldre i la igualtat entre les persones és un acte d'intel·ligència, no trobeu?
Evidentment Peguie, jo sóc Partènope. Ara me n'adono de com n'és de poc pràctic mantenir dos nicks ^^
Xe, si no ho arriba a dir no me n'adone!
Hola Partènope:
En primer lloc no m'agradaria que pensares que jo crec que m'has plagiat, sols volia que li pegares una vista i punt.
I és que jo no havia entés el teu text en eixe sentit que contes. Tu creus realment que el personatge masculí li diria a la dona que li feia mal el cap? Per això a mi em semblava irreal.Peró és la teua història i que caram! decidixes tu el final...
Afortunadament no conec a cap superdona d'aquestes de que parles. Això si a la feina tinc set o huit Caps i entre ells tan sols, un és dona.Però estic d'acord que aquestes dones ens fan molt de mal.
El feminisme ha estat des de sempre ningunejat, humiliat i menyspreat:ja s'han encarregat uns quants al passat i hui encara es continua amb aquesta política. No has vist les declaracions de Perez-Repolla, volia dir Reverte, en relació a les feministes i a la ministra d'igualtat? de trinxera?no, directament li tirava una bomba al masclista recalcitrant aquest...exagerant un poc, a vore si em detenen per apologia...
Sóc feminista des que tinc ús de raó, sempre he pensat que era una causa justa. En quant els que consideren que feminisme és el contrari de masclisme, he passat per diferents etapes: al principi m'alterava molt i anava tot el dia amb l'espasa a la mà; després anava intentant convencent-los en plan guay raonant devegades amb gent que té suro al cervell i que res anàven a entendre. Ara em fan llàstima i pense : pobre paleto, no sap ni el que diu.
Jo també sóc feminista perque crec en la igualtat i en la justícia i no és just que la meitat de la Humanitat no tinga els mateixos drets que la resta, si som iguals davant la llei. També li confesse que no sòc feminista per la meua situació personal sinó per solidaritat i que milite per pur altruïsme. Per això també m'han dit tallapenis i lesbiana. Ni allò primer, ni per ara el segon.
Done mil gràcies a totes les feministes antecessores ja que gràcies a elles puc votar i gaudisc de molts drets.Intente no clavar-me amb altres dones per soritat però confesse que les dones del PP em superen.
Estic convençuda que els homes seràn els primers afavorits amb la igualtat.
Un plaer conversar amb vosté.
Tens raó Peguie en què el final és trampós. Jo no sé si l'Ernest li ha dit mai això a la Maria José, tot i que t'asseguro que en fa cara. Però deixem els personatges que, en el fons, només són la sublimació del missatge.
El meu feminisme va més per l'eliminació del concepte gènere. No m'he sabut enrocar mai en la meva condició de femella, serà perquè he crescut en un món d'homes i no he hagut de reivindicar dins el meu clan ni un bri d'independència ni de drets. Les dones de la família no haurien entés mai que un home els manés que els servís a la taula, que comprés un tros de terra sense debatre-ho ni consultar-ho, per ambdues bandes.
Sé que moltes dones han mort i han patit pels nostres drets i en reivindico la memòria. Però no podem fer-ne un greuge constant d'això, perquè no podem permetre'ns el luxe de culpabilitzar els homes actuals que també són víctimes de la societat patriarcal.
Crec, honestament, i a risc d'estar equivocada, que només l'educació pot acabar amb la diferència de gènere. Però, és clar, quan surto del "meu món" i ja no dic quan surto d'Europa, tinc la sensació que la tasca és gegantina i és molt desesperançador.
D'entrada, però, el que si que estic convençuda que no ens farà guanyar adeptes per la causa, la de la igualtat entre les persones, és convertir-nos al patriacat i repetir patrons masclistes. "tornar-los la pilota" als homes per tots els segles d'opressió (pels que ho trobin fort, només cal fer-los veure que les dones no hem estat catalogades com a persones fins no fa tants anys), revenjar-nos, no ens solucionarà res. Perquè estarem fent el mateix.
La nostra lluita ha d'anar per canviar la societat i els valors imperants. El primer aquest individualisme ferotge i absurd, que en nom d'una suposada llibertat està atenallant tot el sistema i enriquint les butxaques d'uns quants (i unes quantes).
Llàstima que no hi hagin cerveses entremig, n'estic aprenent molt :)
Partènope
El feminisme és una sublimació del masclisme. En el fons tots els ismes són una sublimació d'una actitud reactiva, una actitud combativa en contra d'alguna cosa. Les coses grans no solen acabar en -isme: no els hi cal.
Com diu Partènope, el feminisme consisteix a voler assolir les cotes de poder que han assolit els hòmens tot repetint els patrons de comportament masculins. Però jo no sé si són patrons de comportament masculí o patrons de comportament que dóna l'ostentació del poder, o siga, de sotmetiment de l'altre.
Estimada Partènope:
No sóc de les que fan un greuge constant i no tire la culpa a tots els homes de la situació de desigualtat. També com a vosté em preocupen molt les dones d'altres llocs i no sols em mire el melic.
Fa poc vaig escriure al Penjoll sobre la mutilació femenina, un tema que és sagnant. No crec ni practique tampoc la revenja.
Totalment d'acord amb les lletres finals.
Queda pendent una cervesa al proper simposi penjollil per a continuar xerrant.
Salut!
Publica un comentari a l'entrada