Pidolava una miqueta per ací, una miqueta per allà i, veuran vostés, vaig anar a parar als alts fons de la ciutat: vestits de caixmir, gomina als ulls de Ray-Ban i ungles negres de furgar les Cocós amb petrodòlars.Amb la ment desperta i malgarbada, vaig clavar els ulls sobre un munt de revistes adormides a la soca d'un arbre nadalenc.
Pensava jo: - Mare meua quin llitot em faré avui. Dormiré com els àngels.
Així que, sota el braç, tota aquella legió de paperassa esdevingué el meu conte de la lletera.
Quan sucava el terra i ben asserenat l'esperit meu, un cop de vent em clavà a la cara un full salmó; temptat pel meu desmai, vaig donar compte amb avidesa, que per moments veia escates verges, espines i molles sobre el terra.
No seré massa egoista?
Ara mateix és moda el següent rés:
- Crisi, crisi... penediu-vos que són temps de crisi. L'exterminador aviat serà amb vosaltres. Feu bondat i tanqueu la mà.
Òndia, vaig llegir, empassat l'endolcit peix:
- No ho diran això per mi, pidolaire vell com sóc!
Així que us deixe aquesta llista -una mica desfasada- en una llengua espasa.
Cordeu-vos els cinturons que no sóc demagog: abans creuria en Déu que en aquestes aranyes.
Agrair la fotografia a Licy (Iris de Paz).
ENGRANDIU els vostres cors i pique on diu FULL. QUE TOTHOM PIDOLE, QUE ELS AGAFE UNS DINERETS A LES ARANYES!
Mecasunlamarequeelsvamatricular!
Salario Ético
View more presentations from Pipoluchi59.
11 comentaris:
De vegades pense si serà una broma o veritat tot açò.
Déu ens pille confessats!
Per cert el meu jornal de Príncep l'heu comptat?
Doncs mira que no és pas gens cap mala idea. Encara que això hauria d'anar acompanyat d'unes mesures absolutament dràstiques per controlar la corrupció. Que si ara n'hi ha, no vull ni imaginar-me en el cas que cobressin menys :(
Citant a Mr. Magoo: Uf!
Repetint-me a mi mateix: 'Caguendéu!
Home, jo comprenc que vostè, senyor pidolaire, que ha de dormir damunt d’una pila de periòdics, recolze —supose— aquesta reivindicació: el salari ètic de 25.000 euros per als polítics. Però altres il·lustres autors i pseudoautors faran millor de callar. S’ha de tenir present que un professor d’institut, propietari definitiu amb tots els sexennis complits, pot cobrar de promig, a l’any, amb les pagues extres incloses, uns 30.000 euros. Possiblement, alguns pensaran que la tasca de professor o professora és més important i més noble que la de polític. Tot és opinable. Veig que el document que ens aporta, senyor pidolaire, aplica el mateix salari a tots els polítics, sense distingir entre rangs, ni entre les institucions en què presten els seus serveis. En altres paraules: segons aquest document, hauria de cobrar igual un ministre que un concejal de Novetlè. Home, senyor pidolaire, per molt que vostè es cure en salut, la demagògia existeix. S’ha parat vostè a pensar qui voldria, amb eixos jornals, dedicar-se a la política... Jo també trobe escandalosos els ingressos d’alguns polítics, però entre el blanc i el negre està el gris. A mi, més que la quantia dels emoluments que perceben, m’indigna la ineficàcia i la corrupció en què cauen alguns polítics —atenció: alguns, perquè no tots són prevaricadors, com de vegades es dóna a entendre—.
Jo trobe entendridora la primera afirmació del document: «El polític és una persona que actua per vocació de servei al poble, perquè vol aportar a la societat el millor de si mateix, sense cap tipus d’interès personal ni econòmic.» Quina classe d’ànima càndida haurà redactat aquest paràgraf?
Apreciat SuperAgent Pardo, AMB EIXOS JORNALS I AMB MENYS viuen alguns bons elefantets i els tèrmits, les formigues i les abelles, on cadascun d'aquests animalons socials -gregaris sembla un terme massa sociobiològic- formen part de tot un cos... Importa la salut total, no la parcial... Jo conec un polític "fill de" dorm que digué d'entrar a la política per pagar un Opel, "mecasundena"; supose que tots no són així, com vosté ben diu.
El vellet Aristocles també ho deixà escrit: aquells que s'acosten a la política amb ànims de surar, no esdevindran bons servidors del poble (una mica, iep!, dic una miqueta de platonisme no va mal...)
Jo no crec, ni existeix per a mi, SuperAgent, la demagògia. Com per al mestre Hume, no té contingut, és buida de significat... és una qüestió emocional. Com també ho és -emocional- creure en la democràcia del treballador. Una majoria d'ells compren als supermercats de preus barats. Avui mateix he vist persones obrint els contenidors del fem per cercar vitualles... No crec que hi vagen aquest sinyorets polítics amb aquests jornalons. Un baixada de la remuneració no els aniria gens mal. Esdevindrien més humans, no tan especials... De fet tant ells com jo tenim la mateixa expectativa: la mort. Però mentre arriba m'agradaria veure'ls arromangar-se, anar al tall, com jo que vaig a l'hort. Si ho pensa bé no calen tantes coses per tal de viure: oli verge d'oliva , els vinets que proposava el Mestre Escrivà i pa de sègol amb un puntet de sal.
És una recepta personal, càndida, quasi monacal.
De petitet vaig memoritzar la faula de Sanmaniego crec " Cuentan de un sabio que un dia tan sólo se sustentaba de las hierbas que comía...etc. No estava mal, la veritat.
No ho oblide: al món li calen somiatruites que dormen al ras, com jo, pidolaire de professió.
I aquesta gent que viuen tan bé caldria fer-los baixar a la caverna per tal de recordar-los que la seua feina és trencar les cadenes que engrillonen la llibertat dels altres ciutadans.
Quan vullguen els convidaré a dormir als carrers; la perspectiva que es té és molt caballera, sinyó Escrivà.
I molt d'humor, que la vida són quatre què?
Uff! quina son que tinc...!
I això que deia del "gris" ja ho afirmava l'altre, l'alumne Aris - tòtil. Jo, i perdone per tant de Jo, perquè no he superat aquesta moda d'esborrar tant de "jo", patisc daltonisme, hipermetropia, miopia, i astigmatisme; estic fet una carabassa.
Compartisc amb vosté Super Agent això que diu que tots no són fills de la mateixa mare; és clar.
Em sembla que la quantitat també importa, però sobretot és una GRAN VERGONYA, per als conciutadans.
Al Mestre Escrivà li faré una confidencialitat: tinc una gosseta pastora alemanya; a les nits fredes d'hivern s'acosta per donar-me calor amb el seu cos. Ja sap que els animalons , de vegades, donen lliçons de comportament als altres animalons racionals; a sovint em llepa els dits... Haig de tenir cura sobre tot a l'hora de menjar i rentar-me-les d'allò més bé; però quan ensenya el vori de les dents, atenció, ja poden tremolar...
Al meu costat, vostés no han de patir.
Estic totalment d’acord amb vostè. La demagògia és una cosa buida i passional. En realitat, la demagògia pertany al camp de la retòrica; és una fal·làcia —la fal·làcia ad populum—. És, per tant, una mentida amb aparença de raonament lògic. Els qui en fan ús apel·len a les emocions i els instints del poble o de la massa. Com que és molt efectiva, s’utilitza sovint. A la demagògia hi ha gradacions. De vegades és tan fina, que costa detectar-la. Com parlem de cossos, li ficaré un exemple.
Els sindicats són molt refractaris a l’acceptació de compensacions econòmiques per al professorat de centres públics que realitza determinades tasques. Solen dir: «Companys i companyes, tots som iguals! Tots hem de cobrar el mateix!» George Orwell, simpatitzant del trotskisme, ja es va burlar d’aquesta fal·làcia d’arrels marxistes, a la seua novel·la Rebel·lió en la granja, soltant aquella frase tan famosa: «Tots som iguals, però alguns són més iguals que altres.» Es referia, naturalment, als membres de les nomenklatures dels PC (a l’antiga RDA, vivien en un barri de Berlín que la gent denominava irònicament Volvogrado).
El resultat de la fal·làcia «tots som iguals» als col·legis públics és que —llevat de casos excepcionals, de gent militant de la renovació pedagògica— ningú no està interessat a fer tasques extraordinàries, perquè li van a pagar el mateix. Si traslladem açò al terreny dels polítics, cal fer-se la següent pregunta: ha de cobrar el mateix un ministre que un regidor de parcs i jardins d’una vila de mil habitants? Doncs, jo crec que no. Ni tenen la mateixa responsabilitat, ni s’espera d’ells el mateix nivell d’exigència. I acabaré amb una puntualització, perquè no se m’interprete malament: com que em semblen escandaloses les diferències abismals que hi ha entre els més rics i els més pobres, advoque per reduir-les, però no al preu de cafè per a tots.
El cas és, com apunta Clidice, que la quantia del salari no frenaria certs personatges corruptes, que aconsegueixen guanys molt elevats per sota la taula, al marge del sou legal. Tot indica, per exemple, que el paio citat per pidolaire va fer una gran fortuna amb l’operació de Terra Mítica. Jo quasi preferisc que els polítics cobren un jornal substanciós en canvi d’acceptar un control ferri de moralitat, per a estalviar-los la temptació de tirar mà al caixó. Ara bé, crec que en el fons és un cas perdut. Açò no és ni Holanda ni Suècia. Nosaltres no som anglosaxons o protestants. Pertanyem a la tradició catòlica: «Tres avemaries i no ho tornaré a fer més.»
No és qüestió de fer un tractat de política, però li resumiré el meu punt de vista —gens original, evidentment—. En els grups humans, sempre hi ha hagut conflictes d’interessos i lluites pel poder amb què assegurar-los. La democràcia és un sistema que intenta canalitzar els conflictes sense que la sang arribe al riu, per mètodes pacífics. En general, qui es clava en política ho fa per a defendre els seus interessos i els dels seus afins. Per tant, tot això del polític «com una persona que actua per vocació de servei i perquè vol aportar el millor de si mateix sense cap tipus d’interès personal ni econòmic» pertany al terreny de les idees utòpiques. I sí, és cert que un poc de platonisme no ens vindria mal, però la realitat és tossuda. Contínuament veiem com el conflicte i les tensions afloren a la superfície, un dia rere l’altre. Des del meu punt de vista, la concepció utilitària de la política és especialment visible en la dreta; els seus polítics voldrien que el país fos un pessebre de propietat seua exclusiva (atenció: l’esquerra tampoc no està lliure de temptacions). Estic totalment d’acord amb pidolaire en la idea que tots —els polítics també— hauríem de ser més austers. També compartisc l’opinió que caldria fer baixar dels núvols els polítics. Però, sincerament, convindria fugir dels postulats demagògics, bé que connecten molt bé amb la massa de quatre milions d’aturats (en realitat dos; els altres dos treballen a l’economia submergida), perquè a demagògia sempre ens acabarien guanyant Rita, Rus i companyia. A Xàtiva, per exemple, hi ha gent que adora Rus, el personatge que ha manat retirar unes fotos de l’exposició de la Unió de Periodistes i que es passeja per Xàtiva en un Ferrari roget. De fet, fins ara guanya les eleccions per majoria absoluta.
Mecasunl'olla, se me n'ha anat el comentari a fer punyetes i no havia fet còpia... el tornaré a escriure més lacònicament.
SuperAgent jo pense que no hem de ser idèntics -esdevindria avorrit- sí lluitar per la igualtat -aquesta pot suportar minses diferències: no pot cobrar el mateix una neurocirugiana que un escombraire de ca La vila, tot i que els dos oficis o serveis són imprescindibles a la comunitat.
Però qui establiria la diferència, on col·locaríem la separació pecuniària, quina quantitat concreta i en base a quins criteris.
Per exemple i tal com diu Aquil·les preferisc que cobren un jornal interessant però que no tinguen tants privilegis els polítics. Supose que com la majoria de vostés, en començar l'any no s'apugen un 20% el sou; han vist als polítics proposar, escridassar, fotre's colzades per la congelació dels seus sous? Potser algú ho pensarà i estaria d'acord... però hi ha també d'altres que la política és una mena de pessebre.
Sense fer cap demagògia haurien de donar més exemple amb el tema de dietes, dinars, sopars, representacions, fires, blindatges, accés a informació privilegiada, etc... Escolten que els diners que vostés gestionen són de tots i cal veure realment quines prioritats hi ha en un país...
Pensava en veu alta, és clar que algunes persones els prova l'orxata, el te o l'aigua de València. No podem obligatòriament fer beure a tothom café.
Al Magister Escrivà li recorde l'ús del concepte Utopia: aquesta és com els estels; no podem agafar-los, però ens assenyalen el camí per tal d'orientar-nos. De segur que combreguem en molts aspectes.
I pel que diu de l'home de raça caucàsica i rus, el seu és un assumpte "de pala i foguejà" que diuen al meu poble. Li podríem regalar el llibre El monje que vendió su Ferrari, de Robin S. Sharma. O més aviat creieu que li donaria Idees alternatives per tal de no soltar el ceptre?
Publica un comentari a l'entrada