A l'endemà de la crema de l'estoreta velleta de la falla de Sant Josep, el tio Pep. O siga, hui. O siga a l'hora d'entrar en la Primavera (a les 18.32h) els deixe este poema de Jordi Pàmias (Guissona, 1938).
Resulta que el dia 21 de març, o siga, demà, és, segons decretà la UNESCO, el Dia Mundial de la Poesia. I per eixe motiu, cada any, la Institució de les Lletres Catalanes encomana un poema a un poeta per tal d'unir-se a la iniciativa i celebrar en la mesura del possible la dignitat de les paraules. (No he trobat traducció a l'hitita, però sí a l'armeni).
A vore si poden imaginar com es titula el poema.
Com el galop, mig oblidat,
d'uns cavallets de fira,
avui, a casa, ens sedueix
l'encant d'un món feliç: el tèrbol
remolí de la imatge.
Però la nit truca a la porta,
i el silenci convoca
les paraules perdudes
-com un grapat de còdols grisos
a la llera del riu,
sota la boira gebradora.
Amb lent reflux, tornen llunyanes
cançons de bressol, ecos
d'elegia, mormols...
Ferit d'enyor, calla el poeta.
I entreveu, amb ulls clucs,
el cec enigma
d'un temps de somni i de vertigen,
que roda més de pressa
que els cavallets de fira.
Ens amenaça el trist orgull
de l'home, seduït
per l'encant de la tècnica.
Però no moren les paraules.
Flama en la nit, la poesia
és saviesa compartida,
contra l'oblit. I pura gràcia
d'un art madur: rigor i joc.
Resulta que el dia 21 de març, o siga, demà, és, segons decretà la UNESCO, el Dia Mundial de la Poesia. I per eixe motiu, cada any, la Institució de les Lletres Catalanes encomana un poema a un poeta per tal d'unir-se a la iniciativa i celebrar en la mesura del possible la dignitat de les paraules. (No he trobat traducció a l'hitita, però sí a l'armeni).
A vore si poden imaginar com es titula el poema.
Com el galop, mig oblidat,
d'uns cavallets de fira,
avui, a casa, ens sedueix
l'encant d'un món feliç: el tèrbol
remolí de la imatge.
Però la nit truca a la porta,
i el silenci convoca
les paraules perdudes
-com un grapat de còdols grisos
a la llera del riu,
sota la boira gebradora.
Amb lent reflux, tornen llunyanes
cançons de bressol, ecos
d'elegia, mormols...
Ferit d'enyor, calla el poeta.
I entreveu, amb ulls clucs,
el cec enigma
d'un temps de somni i de vertigen,
que roda més de pressa
que els cavallets de fira.
Ens amenaça el trist orgull
de l'home, seduït
per l'encant de la tècnica.
Però no moren les paraules.
Flama en la nit, la poesia
és saviesa compartida,
contra l'oblit. I pura gràcia
d'un art madur: rigor i joc.
Jordi Pàmias.
5 comentaris:
Com que parla de cavallets de fira, sé que es titula "La poesia". Ella corre, balla, vola, pentina, diu quan tots callen o parla amb veu baixeta...
Els pidolaires ho sabem; aquest ofici meu té molt a veure amb la poesia.
Demanar 3 quilograms de somriures, 237 metres d'estima, escriure un poema i perdre'l en la teua personal memòria, vessar-lo fent l'ullet a un xiquet/eta, podar un roser, dir-li a una grua que pique amb el bec l'ull malnascut de l'especulador/ora tot això, la vida, la poesia...
Una salutació i tinc pendent el que t'he de demanar Alietes...
No cregues que ho he oblidat!
No penso faltar a la cita!!
Una cordial salutació i espero que t'interessin les meves recomanacions culturals!
L'imperdible de ℓ'Àηimα
>Jordi Cirach
Efectivament, Pidolaire, l'ha encertada de ple. A manar, ja ho sap.
Jordi Cirach, allí ens trobem.
El Pidolaire m'ho ha tret de la punta de la llengua- Supose que ja no em toca premi... M'ha agradat el poema
Andreu, a mi m'ho va traure de la punta de la llengua la Institució de les Lletres Catalanes.
Per cert, aquests xicots i xicones a què és dediquen?
Això para molt lluny d'aquest país?
Estic fotut!
Publica un comentari a l'entrada