"Invictus" de Clint Eastwood

Basada en el llibre de John Carlin, “El factor humà” i, malgrat el que podria pensar-se en un primer moment, “Invictus” no és un biopic, és a dir, una pel·lícula biogràfica sobre la vida de Nelson Mandela. De fet, un dels inconvenients que se li pot trobar és no haver mostrat una referència més contundent al que van suposar tants anys d’apartheid a Sud-àfrica i oferir al públic més jove una referència per fer-se’n càrrec del pes substancial del personatge i el moment històric que li cal gestionar.

La història comença després dels 27 anys d’empresonament de Mandela i se centra en la seua relació amb l’equip nacional de rugby, els Springbocks, un equip que simbolitzava els ideals i les passions de la minoria blanca, i que Mandela decideix agafar com a representants d’una nació dividia i, aparentment, impossible de reconciliar.

Potser el caràcter èpic que se li vol donar a la història (de fets verídics) puga fer pensar en una mena de ficció moralitzant que, precisament per això, la desacredite. Però vos confesse que, al meu parer, aquesta presentació resulta tan encertadament mesurada, que el producte final no grinyola gens ni mica a l’hora de fer valer la seua idea principal: la recerca d’inspiració que necessita un país sota el pes aclaparador de la delinqüència, la violència i la pobresa.

Morgan Freeman interpreta el paper principal i val a dir que a pocs minuts del metratge, la metamorfosi és tan total, que un acaba convençut que el que veu a la pantalla és el propi Mandela. Es converteix en l’home. L’altre actor de cartell, el Matt Damon, en el paper de capità de l’equip de rugbi (François Pienaar) també aconsegueix submergir-nos en el seu personatge, encara que totes les simpaties se les emporta, evidentment, Mandela.

La trama és previsible. Des del primer moment som sabedors que assistirem a un impossible, a la inversemblant batalla entre David i Goliat, però això no fa que no ens deixe obrir els ulls sobre temes com el perdó, la unitat, i la determinació per fer una feina com toca. La tensió racial entre els blancs i els negres és dominant en la pel·lícula, i s’hi pot veure en particular entre els guàrdies de seguretat del president.

La jugada política de Mandela, tal i com l’expressa Morgan Freeman “és un càlcul humà”. La gent necessitem inspiració per assumir un canvi.

Encantadores certes metàfores, com ara les seqüències d’aproximació entre un xiquet negre al carrer, que mira d’escoltar el partit a través de la ràdio d’un parell de policies que se’l miren amb desconfiança primer, i que van intercalant-se amb les de la progressió de la competició.

També cal fer un toc d’atenció a la música de Kyle Eastwood i Michael Stevens que afegeix empenta i emoció. Molt encertada l’elecció dels cants vocals d'Àfrica, ja que aconsegueix abundar en la versemblança de la història arrodonint la seua atmosfera.

Clint Eastwood ha fet una altra gran pel·lícula (potser no la millor, però si una bon film) a la que no li calen ni grans efectes especials ni escenes d’acció trepidants per captar l’atenció i l’emoció del públic. Fins i tot pot haver qui acabe posant-se tendre amb una història que, per mostrar els objectius més grans en els que hauria d’inspirar-se la humanitat, no ha trobat necessari sermonejar-nos.