dijous, 11 de febrer de 2010

Cavallets de fira


Que el món és una mena de fira i cadascú parla segons li va, això no és un fet estrany, ni estrafolari; sembla natural, també humà, d'una animalitat que diríem quasi normal.

I nosaltres hem fet gestes impressionants: hem fabricat foc, hem emprat pedres, fustes i ferros, hem posat noms a les coses, ignorades algunes, d'altres excessivament valorades; al capdavall ens hem cuirassat amb el llenguatge. Parlem des de ben petits o callem, que és manera diferent de dir "som ací". Les estratègies per l'afirmació i per l'oblit han estat polides.

Aquesta rosa del llenguatge modela i modula el món, afaiçona el perfil interior, possibilita l'encaixada de mans i ments amb els altres, també la suprema egolatria.
Perquè diferències, diferències, hi ha, encara que són prou elementals, aquelles de l'estethiciene Margaret Astor, és a dir, borumballa efímera, pols d'estels.

El llenguatge és una trena de núvols invisibles per la qual atraquem al port de la vida. Un cop a terra, existeix una mínima, però complexa llibertat: viure com si fórem mosques, esdevindre vampirs o, també, asseguts als cavallets de fira, intentar tòrcer els vertígens d'aquesta carn atemorida i cantar i cantar.

Per cert, no tindrà ningú una pataqueta sobrera, una llàntia amb flors, algun saldet, cosa barateta?

Agrair la fotografia a Lanpernas 2.0

Del pidolaire entretingut.

4 comentaris:

peguie ha dit...

Benvingut i va un genial per vosté!

EROs Ramatxoto ha dit...

Estos nous fixatges estan complint massa bé i em sembla que no els vaig a poder fer un ERO. I si no els puc fer cap ERO... Què faig jo en este bloc?

Siga benvingut,
Pidolaire Entretingut.

el pidolaire entretingut ha dit...

Molt amable Peguie; intentarem que l'enginy estiga ben esmolat...

Mister EROs, li tinc un pànic aterridor, però ja me n'he adonat que no és carnívor, així que respire...
Si toca amb els dits, ni que siga l'ombra d'un hipotètic ERO perquè no troba feina... ja ho he pensat tot:
li donaré un potet rovellat d'aquells que a l'estiu eren plens de vespes i sortirem tots dos a pidolar.
Li vindrà de gust?
Sempre cal demanar i demanar...

trícia barrachina ha dit...

'...El llenguatge és una trena de núvols invisibles per la qual atraquem al port de la vida...'

Quasi res...