divendres, 29 de gener de 2010

Les ILLES VERDES. 1a Part

Crec recordar que aquest estiu es va llançar un concurs sobre relats de viatges, reals o imaginaris.
Jo estava atabalat i no vaig aconseguir seure per escriure alguna cosa sobre un viatge que m´havia impactat. Ara potser ha arribat l´hora...
Com bé deia Aquiles, sovint el viatger li dóna més importància a les “postals” que anirà aconseguint al viatge, fet que posa de manifest que ha arribat a llocs que poca gent hi arriba, que a conéixer realment el lloc que està visitant, de la forma que millor es pot apreciar; com ho fan els qui hi viuen.
En aquest sentit me n´he recordat del viatge que vaig fer l´agost passat a “ Os Açores”, on els paisatges eren espectaculars i la gent que poblava les illes, més encara. Vam estar dues setmanes i tot i que per la meua deixadesa no vaig anotar totes les experiències que vam viure, tractaré de fer un resum prou acurat.
En un atac de “jo puc” a l´estil de “això ho pague jo”, estic tractant d´escriure el meu propi bloc, tasca difícil atés la constància que sempre m´ha mancat... vos deixe la primera part del viatge a veure que vos sembla:

Entrar al paradís mai ha estat una tasca senzilla. Així després d´agafar 3 avions i de gairebé 18 hores de viatge, vam arribar al lloc que a les postres es convertiria en el protagonista d´un viatge ple d´aventures.
Motxilla als muscles, eixírem de l´aeroport on ens esperaven 2 amics que serien els nostres guies i companys d´aventures.
Aquestes illes de gent acollidora ens van rebre en la foscor de la nit; preludi del que serien dues setmanes de llargs dies assolellats.
Amb nosaltres va arribar l´estiu i amb aquest un sol que feia lluir més encara l´espectacularitat de Sao Miguel, la primera Illa que visitaríem a l´arxipèlag de Os Açores.
El primer que recorde, però, és un trenc d´alba. Eren les 6 de la matinada, després d´una nit on vàrem caminar un bon tros carregats de motxilla, quan tot just acabàvem de recórrer 20 quilòmetres a “boleia”, que és com anomenen els açorencs a fer autoestop, i havíem tingut les forces justes per trobar un bar obert, menjar una mica, buscar un lloc on acampar i muntar el campament.
Era un llac increïble, A Lagoa das Sete Cidades,que sota la llum de la sortida del sol i una boira al més pur estil escocés, adquiria un ambient màgic, gairebé místic.
Aquest paisatge em va captivar, com més tard ho farien els habitants de cadascuna de les illes que vam visitar.
Ja amb el cel ben clar però amb les idees encara confoses ens vam decidir a buscar el desdejuni, que va consistir, com seria després costum, en un bon café amb llet, algun “bolo” i vàries peces de fruita.
Havíem passat la primera nit, acabats d´arribar de la vida d´estrès i caos de la ciutat i encara ens mancava canviar el xip.
Ho vam fer ben prompte, obligats o millor dit agraïts a les circumstàncies d´unes Illes que semblen viure 50 anys enrere, en el millor dels sentits.

Bo, aquesta és només la primera jornada d´un viatge que va durar gairebé 15 dies, i que em serà difícil de recordar-lo per complet. Intentaré però, resumir en un parell d´entrades més, les experiències més destacades i les aventures més xules que vam viure a aquestes fantàstiques Illes.

1 comentari:

Alietes el del Corralot ha dit...

Illes verdes vora el mar
ara que el vent no remuga...
etcètera.