En Barcelona anit no plovia ni nevava, no feia fred, no jugava el Barça, no era dilluns (dia de la gossera universal), era dimarts (dia de reviscolada general), hi havia gent fent cua a la taquilla del cinema Aribau Club, un cinema cèntric de la Gran Via amb dos sales,... tot això passava i deixava de passar. Seguim. Havíem anat a veure In the loop. Entrem a la sala 2. Mira, encara no hi ha ningú. Seiem ben centradets. Fila 7. Passen els minuts. Ídem. Ens haurem equivocat? La crisi? Isc. Em trobe un xicon del cine: "És possible que només siguem dos espectadors?" "Sí. Què vols? En la sala 1 fan Avatar. Està plena" "Ah, ja. I ens passareu la pel·lícula?" "Sí, clar. Ara mateix anava a la cabina." Pôs, això, In the loop, pâ dos!
Si podeu, no us la perdeu. És un retrat salvatge però sofisticat del funcionament intern de la política, de les preses de decisió a gran escala (la intervenció militar en algun país del Pròxim Orient) i dels rols de poder; de la gent que intervé en estes decisions: departament de comunicació del govern de torn, assessors personals, polítics i periodistes. Ritme trepidant en la cuina interna, en el mollet de la cosa (in the loop!). Allò que s'escapa de la boca d'un assessor o d'un polític-titella. Allò que no s'ha de dir. Allò que s'ha de callar. Allò que s'ha de rectificar. Ara sí i ara no. Allò que s'ha inventar (l'existència d'armes de destrucció massiva, posem per cas). Oh, una cimera internacional! Àcidesa i mala hòstia pâ parar un tren. Si les coses no són així tal qual, es deuen paréixer molt i molt.
En el clip trobareu el cap del gabinet de comunicació, Malcolm Tucker, que és l'home cabrejat que diu fuck a cada frase; el secretari d'estat d'afers exteriors, que és el nanet de la cadira; l'assessora personal del nanet i el nou assessoret, que és el jove amb careta de capellà que entra i ix del despatx.
Al final de la pel·lícula, com sempre, guanyen els roïns.
Si podeu, no us la perdeu. És un retrat salvatge però sofisticat del funcionament intern de la política, de les preses de decisió a gran escala (la intervenció militar en algun país del Pròxim Orient) i dels rols de poder; de la gent que intervé en estes decisions: departament de comunicació del govern de torn, assessors personals, polítics i periodistes. Ritme trepidant en la cuina interna, en el mollet de la cosa (in the loop!). Allò que s'escapa de la boca d'un assessor o d'un polític-titella. Allò que no s'ha de dir. Allò que s'ha de callar. Allò que s'ha de rectificar. Ara sí i ara no. Allò que s'ha inventar (l'existència d'armes de destrucció massiva, posem per cas). Oh, una cimera internacional! Àcidesa i mala hòstia pâ parar un tren. Si les coses no són així tal qual, es deuen paréixer molt i molt.
En el clip trobareu el cap del gabinet de comunicació, Malcolm Tucker, que és l'home cabrejat que diu fuck a cada frase; el secretari d'estat d'afers exteriors, que és el nanet de la cadira; l'assessora personal del nanet i el nou assessoret, que és el jove amb careta de capellà que entra i ix del despatx.
Al final de la pel·lícula, com sempre, guanyen els roïns.
5 comentaris:
Serà qüestió d'anar a vore-la. Es pot vore en versió original al cinema Albatros de València.
L'home que parla en el vídeo porta un cabreig monumental i utilitza un llenguatge molt dur, en particular quan diu "fuck off" a dos dels seus colaboradors. Supose que en el món de la política, i en el de l'empresa privada, hi ha molta gent que ha de tragar tota mena d'insults per tal de mantenir el lloc i trepar en el sistema, i llavors poder tenir certa 'dignitat'.
sembla molt interessant, si més no aquesta escena. Gràcies :)
No us he dit que es tracta d'una comèdia. Àcida i càustica, però comèdia.
És molt curiosa la manera com es tracten els rols de poder. Com apunta Calinca, el major grau de poder l'ostenta el director del gabinet de comunicació i no el secretari d'Estat ni els seus assessors. Realment qui mana (almenys en la pel·lícula) és el gabinet de comunicació.
Si no el gabinet, ja vos dic jo que en l'entorn del poder mana la comunicació i els seus ressorts. És més important l'escenificació que l'acció, de llarg, i és més: hi ha vegades que no cal fer res per desenvolupar una estratègia política.
M'apunte la pel·lícula.
Ahir vaig vore la película, i s'ha d'admetre que té els seus moments divertits i originals, però trobe que, en general, és una película sense matisos: l'escena que ens mostra Alietes és l'escena de tota la película: gent estressada, enfadada, abusant verbalment d'altra gent, comportant-se amb agressivitat contínua o amb idiotesa contínua (segons els casos). Una película plana, repetitiva, basada en l'acudit més o menys ocurrent i en el recurs a l'exageració i on es malbaraten situacions argumentals o escèniques que podrien haver donat de sí molt més.
Publica un comentari a l'entrada