Quart centenari de l’expulsió dels moriscs (IV)

Abril de 1609

Als diferents estrats socials, les opinions sobre què fer amb els moriscs estaven dividides entre els qui consideraven que calia donar temps a la cristianització (calia, per tant, seguir tolerant-los) i els qui proposaven l’expulsió immediata. Nombrosos eclesiàstics eren partidaris de donar temps, recolzats en part per Roma. La noblesa aragonesa i valenciana també era partidària de deixar les coses com estaven; volien seguir beneficiant-se de la mà d’obra morisca. Els camperols, en canvi, no podien veure els moriscs; els consideraven rivals. Entre els partidaris de l’expulsió immediata estava l’algemesinenc Jaume Bleda, inquisidor de València. També sorgiren veus que postulaven mètodes més expeditius: enviar-los a Terranova, castrar-los o esclavitzar-los a les mines. En principi, aquestes idees no foren considerades pel rei. L’arquebisbe de València, que seguia recolzant l’expulsió per considerar els moriscs heretges i traïdors, féu una nova proposta atractiva: el rei es podria aprofitar de la confiscació de béns i propietats de la població morisca.

Més raons abonaven la decisió d’expulsar els moriscs. Hi havia, d’una banda, la radicalització ideològica de molts governants, després de fracassar els intents d’acabar amb el protestantisme als Països Baixos i les temptatives d’eliminar les susceptibilitats europees sobre la discutible cristiandat d’Espanya. Amb l’expulsió, s’acabava el procés homogeneïtzador que havia començat amb l’expatriació dels jueus. Quant a les masses populars, sentien recel per un sol motiu: hi havia massa competència pels treballs escassos. L’inici en 1604 d’una etapa de recessió, derivada del descens de recursos arribats d’Amèrica, i la disminució dels estàndards de vida induïren la població cristiana a mirar amb ressentiment la minoria morisca. A terres castellanes, la situació era distinta. Els moriscs i els mudèjars no arribaven a sumar 100.000 persones, d’una població de 6 milions d’habitants. Aquest percentatge menor i l’absència de problemes amb els antics mudèjars castellans, que portaven segles convivint amb la població cristiana, havien minvat el ressentiment.

El 9 d’abril de 1609, Felip III decretà l’expulsió, que es portà a cap fins a 1616. Hom decidí començar pel Regne de València, on la població morisca era major. Els preparatius foren duts en absolut secret. La crida d'expulsió fou feta pel lloctinent marquès de Caracena el 22 de setembre de 1609; n'eren exceptuats els infants menors de quatre anys que els pares s'avenien a abandonar i un reduït nombre de famílies (el 6%), perquè provisionalment tingueren cura de les feines del camp. Els terços arribats d’Itàlia prengueren posicions al nord i al sud del regne. L’aristocràcia valenciana es reuní amb representants del rei per a protestar per l’expulsió, que havia de suposar una disminució dels seus ingressos. L’oposició al decret minvà davant l’oferta de quedar-se amb part de les propietats immobles dels moriscs, als quals només se’ls va permetre d’endur-se allò que fos transportable (amb pena de mort en cas de cremar o destruir els béns immobles abans de marxar).

La flota d'Itàlia fou conduïda als ports d'embarcament de Vinaròs, el Grau, Dénia i Alacant. A partir del 30 de setembre, els moriscs hi foren traslladats. Com a darrera ofensa, foren obligats a pagar el passatge. Els primers viatges cap al nord d'Àfrica foren duts a terme amb rapidesa; però corregué el rumor que eren maltractats durant el viatge, àdhuc tirats al mar, i robats i assassinats en arribar a la destinació, fet que provocà l'aixecament, el 20 d'octubre de 1609, d'uns 6.000 moriscs, que es refugiaren a la muntanya, seguits dies després per 15.000 més. Foren finalment reduïts per l'exèrcit i la clàusula d'excepcionalitat del 6% fou revocada. Pel mateix gener de 1610 hom donava per acabada l'operació: havien estat embarcats un total de 118.000 moriscs; 5.000 havien mort, 2.000 havien fugit i uns 500 havien estat enviats a galeres. En restaren un màxim de 1.000 famílies. El 29 de maig de 1610 començaren a ésser embarcats al port dels Alfacs els moriscs del regne d'Aragó i del Principat. Del 15 de juny al 16 de setembre s'embarcaren 38.286 moriscs aragonesos i 3.666 del Principat —fou exceptuada una bona part dels de la diòcesi de Tortosa, que havien aconseguit un alt nivell d'assimilació—. Altres sortiren per Navarra i Canfranc.

Els andalusos sortiren del ports de Sevilla i Màlaga. L’expulsió dels moriscs de Castella fou tasca més àrdua. Com que havien estat disseminats pel regne després de la revolta de Las Alpujarras, eren molt dispersos. Se’ls donà una primera opció: la sortida voluntària, i la possibilitat d’endur-se llurs possessions més valuoses i els guanys de tot allò que pogueren vendre. A Castella, doncs, l’expulsió durà tres anys (de 1611 a 1614). Sortiren per Cartagena i els Pirineus. En definitiva, marxaren de la Península vora 275.000 persones. En general acataren l'ordre d'expulsió. Alguns aconseguiren evadir-la (encara avui perviuen a les comarques valencianes cognoms de possible origen morisc: Jàfer —o Cháfer—, Benimeli, Baydal...). Uns pocs marxaren a Amèrica, sobretot a Mèxic, República Dominicana, Colòmbia, Perú i Argentina, on sovint foren confosos amb marrans (jueus conversos), per la seua freqüent denominació de “cristians nous”. Uns quants tornaren de nou a la Península. La major part dels moriscs, però, s’establí al nord d’Àfrica. L'expulsió, feta amb l'avinença del poble i la burgesia, fou donada per pràcticament acabada el 20 de febrer de 1614.