divendres, 20 de novembre de 2009

Reescriure's

El canvi estètic que va lluir el dilluns obeïa a la substitució progressiva que desitjava de la seua personalitat. No era suficient la recent posada en escena d’una mímica allunyada del seu caràcter reservat i poruc. També calia enfrontar-se amb la indesitjable realitat que li tornava l’espill qui, malgrat tots els seus esforços de recanvi, s’entestava en dir-li el que era sota la seua pell de pigues escampades pel desordre i la dèria del temps. Per això va decidir tallar-se el cabell, per ser una altra, i no fallar-se a sí mateixa.

La feblesa de la seua personalitat, tan condicionada per una neurosi indefugible, era un llast del que volia desfer-se’n. I va pensar, equivocadament, que ser algú era qüestió de saber enllestir unes bones pinzellades sobre la tela d’un quadre, ja repintat en excés. Sense adonar-se’n que l’ull, no ho és perquè veu, sinó perquè et mira.

Així i tot, capficada en una sort de rància novetat, es passejà per davant dels seus companys amb una pretesa normalitat que no va aconseguir de cap de les maneres. Les converses en les quals mai no gosava immiscir-se, seguien sent papallones esquives per als dits del seu enteniment i, tot ho volgué dur amb un somriure esquifit que més bé semblava una ganyota producte d’un rampell de mal de ventre.

El seu marit la considerava avorrida. Per això feia del treball l’única cosa, l’únic pretext, l’única justificació per mantenir-se amb ella, per tenir un espai comú, l’únic fill comú. Dia rere dia hi deixava un grapat de gestos per notificar-li que encara hi era, embolicats en un fardell i que dipositava rere la porta de la seua convivència. Ella els recollia com s’hi ho foren tot —de fet ho eren—, i els amuntegava sobre altres que ella mateixa fabricava i que, malgrat els seus esforços, no eren reals.

Sentia una eufòria inusual, potser fruit dels barbitúrics, encara que no ho pensà així. Més bé va considerar que era el moment de ser una altra, marcada per la fràgil diferència del maquillatge i la perruqueria.

4 comentaris:

escrivà de cort ha dit...

Narrador omniscient que observa els moments delicats d’una crisi i d’una relació... Però no dóna totes les claus per a entendre la situació. «¿El treball l’única cosa, l’únic pretext, l’única justificació per mantenir-se amb ella, per a tenir un espai comú, l’únic fill comú?». En qualsevol cas, el narrador no sembla mostrar-se massa optimista sobre el desenllaç. Aixeca l’ànim, Ko-jons! I m’alegre de tornar a llegir-te per ací.

Aquil·les Sisternes ha dit...

Ié, Ko-jons, feia temps que no ens obsequiava vosté amb els seus contes reflexius. A veure si es prodiga més!
Ha estat vostè a punt de ser fulminat per un ERO.

Alietes el del Corralot ha dit...

Interessant relat.
Sobre el mateix cas, tractat però com a obra de teatre, i amb un desenvolupament dram`tic interessant, "La forma de les coses", de Neil Labute.
Parteix de la mateixa tesi: Si canvia "la forma" podem canviar "el contingut"? Hi ha gent que creu que sí. I si un creu que sí, no ha canviat, de fet? Existix allò que diem "essència", o l'"essència" és variable?

Superagent Pardo ha dit...

Ko-jons, em sume als desigs d’Aquil·les. I respecte de l’ERO, veig que algú ha actuat de manera assenyada, eliminant la consulta que hi havia a la dreta del blog. A qui se li hauria acudit la idea de contractar aquella mena de big brother. A banda de desagradar-me la seua presència, trobava especialment infame aquell Ja, je, ji, jo, ju! amb què finalitzava la seua peroració. Ja tenim prou amb el SITEL que ens vigila des d’època d’Aznar. I quant a la insinuació que ens dedicàrem a fer d’espietes —que denunciàrem amics i col·legues—, millor non comment... És que se m’encén la sang!