Quart centenari de l’expulsió dels moriscs (I)

La conquesta de Granada

Enguany s'està commemorant el quart centenari de l'expulsió dels moriscs, descendents dels mudèjars –musulmans– que continuaren habitant a la Península Ibèrica després de la Reconquesta. A Granada, foren batejats després de la pragmàtica dels Reis Catòlics del 14 de febrer del 1502. El terme morisc s’imposa de manera absoluta a partir de 1570. Abans existien diferents denominacions: cristians nous de moro, cristians nous de morisc, simplement cristians nous o novament convertits. Eren nombrosos a Granada, al Baix Aragó (actual província de Terol) i al sud del regne de València. A Castella no foren tan abundants. La història dels moriscs granadins es remunta a 1491, any en què Boabdil, darrer rei nassarita, capitulà davant dels Reis Catòlics i negocià el lliurament de Granada el 25 de novembre. Entre altres coses s’acordà:

Que los moros podrán mantener su religión y sus propiedades. Que los moros serán juzgados por sus jueces bajo su ley. Que no llevarán identificación que delate que son moros, como las capas que llevan los judíos. Que no pagarán más tributo a los reyes cristianos que el que pagaban a los moros. Que podrán conservar todas sus armas salvo las municiones de pólvora. Que se respetará y no se tratará como renegado a ningún cristiano que se haya vuelto moro. Que los reyes sólo pondrán de gobernante gente que trate con respeto y amor a los moros y si éstos faltasen en algo serían inmediatamente sustituidos y castigados. Que los moros tendrán derecho a gestionar su educación y la de sus hijos.

Immediatament després de l’entrada dels Reis Catòlics a Granada, començaren els intents de conversió per mètodes pacífics. S’encomanà a Fra Hernando de Talavera, primer Arquebisbe de Granada, la tasca de convertir els mudèjars a la fe cristiana. L’arquebisbe es lliurà a la comesa amb gran dedicació: aprengué l’àrab i predicava amb tanta bonhomia que els musulmans li deien “el sant alfaquí”. En 1499, els reis visitaren Granada i s’estranyaren, però, de l’aire musulmà que encara conservava la ciutat, fins i tot en les formes de vestir i en els costums. Van decidir, doncs, d’encomanar al cardenal Cisneros la missió de persuadir a la conversió amb major duresa. El cardenal forçà les conversions amb un pla de tres punts: tornar a la fe cristiana els elches o renegats, cristians convertits a l’islam; pressionar els caps musulmans a convertir-se; presentar al poble l’exemple dels caps conversos.

Normalment, els instruments de pressió eren econòmics —exempció de deutes, suborns—, però també hi hagué maltractament físic (es conta que un zegrí resistí vint dies el maltractament, guanyant fama d’home dur). Aquests mitjans de pressió foren efectius; hi hagué conversions en massa. Es van confiscar molts llibres i es van distribuir en dos lots. El lot d’alcorans i volums de temàtica religiosa fou cremat en la foguera, a la plaça de Bibirrambla. El lot de matèries científiques fou remés a la Universitat d’Alcalá. Els fets s’esdevingueren en absència dels monarques. Aquests, en assabentar-se’n, declararen que no s’havien seguit les seues instruccions. Probablement, el cardenal Cisneros havia sobrepassat les ordes rebudes. Els mudèjars granadins començaren a protestar. Pel gener del 1500, mataren un oficial de Cisneros i esclatà una revolta de musulmans i conversos, un alçament popular a l’Albaicín. La revolta s’estengué per tota l'Alpujarra, arribant a Almeria i Ronda.

Els reis respongueren amb una forta repressió militar comandada pel comte de Tendilla. Després de sufocar les revoltes, en 1501, Tendilla demanà d’ajusticiar tots els moros que hi havien participat. El rei Ferran contestà: Cuando vuestro caballo hace alguna desgracia no echáis mano de la espada para matarle, antes le dais una palmada en las ancas, y le echáis la capa sobre los ojos; pues mi voto y el de la Reina es que estos moros se bauticen y si ellos no fueron cristianos, lo serán sus hijos o sus nietos. Amb la revolta de las Alpujarras, hom considerà que els musulmans havien trencat el pacte signat en 1491. Es dictà, per tant, la Pragmàtica de 14 de febrer del 1502, que ordenava la conversió o expulsió de tots els musulmans del regne de Granada, amb l’excepció dels barons menors de catorze anys i les xiques menors de dotze. El termini d’execució de l’orde finia en abril d’aquell any. Per tal d’evitar l’exili, la majoria dels musulmans optaren per convertir-se al cristianisme. La conversió fou general a tot el regne de Granada. Durant el regnat de Carles V, gràcies al recolzament que els moriscs prestaren al rei (li lliuraren substanciosos donativus), la corona adoptà una posició flexible amb ells; els permeté que conservaren llurs usos i costums. D’aquesta forma, els moriscs granadins romangueren com una comunitat aïllada, sense integrar-se a la societat cristiana.