dissabte, 28 de novembre del 2009

LA DISCOTECA DE LO POL: LONDON CALLING


Durant molts anys, el meu àlbum de referència de l'època punk havia estat el Never mind the bollocks dels Sex Pistols. Per la ràbia nihilista, per la seua irreverència, per les seues guitarres dràstiques, per la tendresa que m'inspirava el personatge de Sid Vicious, provocada en part per la pel·lícula d'Alex Cox Sid & Nancy (1986). L'altra icona de l'època, London Calling, de The Clash, que compleix ara trenta anys, i d'ací aquesta entrada, em semblava un aigualiment del moviment, amb derivacions cap al reggae, el R&B, el rockabilly o el pop que em provocaven rebuig. Coses i prejudicis d'una edat que reclamava soroll i fúria. Després arribaren The Smiths i això em va canviar la perspectiva. Però no ens desviem.

Amb el temps, anava dient, vaig acabar per entrar de cap i peus en la proposta de Joe Strummer i Mick Jones. Formalment, el residu més evident del punk era la mitològica portada en la que apareix el baixista Simonon a punt de desfer el seu instrument. Clar que es tractava d'un punt d'eixida a un moviment abocat a un atzucac impossible. El discurs polític desllavassat i irreflexiu dels Pistols pren amb The Clash una forma definida, un objectiu, una nitidesa. Amb els ulls d'avui, l'andanada de The Clash pot semblar anacrònica, també, però tenia un sentit en el seu context. Per a alguns, fins i tot, té certa vigència.

Després estan les cançons. London Calling és l'himne, la cançó reconeixible, universal, però el disc està farcit de grans temes com ara Death of glory, Lost in the supermarket, Spanish bombs o Train in vain, entre d'altres, amb una recerca musical ben produïda (responsabilitat de Guy Stevens, un personatge caigut en desgràcia que recuperà la seua credibilitat gràcies a l'àlbum), ben orientada i ben articulada. Un disc que és expressió d'una època, complementari a unes altres aportacions coetànies, com les dels propis Pistols, The Damned o els molt festius i reivindicables The Buzzcocks. Més tard apareixiria el Closer de Joy Division. I aquella, evidentment, va ser una altra història que l'any vinent complirà també trenta anys.

9 comentaris:

Lluís Bosch ha dit...

Feicitats per l'article. Fa poc n'hem parlat al Riell Bulevard i celebro trobar aquest post.

Tadeus ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Tadeus ha dit...

Excelent entrada, Sr LoPol. Em resulta difícil resumir en poques paraules l'impacte que va suposar per a mi descobrir els Clash i altres grups a principis dels huitanta, quan tenia dotze o tretze anyets. Un impacte estètic i existencial que em va marcar per a sempre i que fins i tot va tindre conseqüències posteriors en la meua vida professional. De tot això parlaré algun dia en el meu blog.

No m'havia adonat del detall, però efectivament tenim per davant uns anys d'anar celebrant el trenta aniversari de moltes coses importants en la música pop-rock. En aquell any 1979 tenim els Clash, els Joy Division, Siouxsie and the Banshees, i també uns primerencs The Cure, grups que anaven preparant el que seria l'època daurada del pop britànic, en els anys hiutanta.

I, paralelament, podríem anar repassant també l'època daurada del pop espanyol en els huitanta, la famosa 'movida', que va ser básicament una variant local del pop britànic.

Tadeus ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Tadeus ha dit...

Parlant de la portada del disc, que és memorable, caldria mencionar la versió pròpia, no menys memorable, que van fer els Siniestro Total en la portada del single "Amor chungo"/"Me pica un huevo" (1983), amb un gaiter gallec destrossant la seua gaita sobre l'escenari.

A tot açò, la portada dels Clash està inspirada en una d'un disc d'Elvis Presley, almenys pel que fa al tipus i disposició de les lletres. en esta pàgina web (http://www.amiright.com/album-covers/elvis-presley-parodies/) podem trobar més versions d'esta portada, incloent la de "London Calling" i versions posteriors, com ara la de Siniestro.

refelet ha dit...

Bon i sonor retorn, Lo Pol!

Lo Pol ha dit...

Gràcies Rafelet, volia recuperar la secció amb algun disc emblemàtic. Segurament en esta segona etapa ens dediquem als clàssics i a discos que no siguen novetats.

M'alegre Lluís que t'haja agradat.

Bons apunts, Calinca, però el trenta aniversari de Closer serà l'any vinent, està editat en 1980. A partir d'ací, hi ha camp. Propose que entre en joc La discoteca de Calinca, i ens repartim la feina.

peguie ha dit...

A mi m'agradava molt

Speaker ha dit...

Jo també era més de Sex Pistols. Coneixes 999? Potser no eren tan famosos però tenien temes interessants.

Salut!