A favor de la poesia

Definir quina cosa s’entén per poesia és força complicat. Ni els diccionaris reïxen a fixar-ne una definició unívoca i universalment acceptada. «Art d'expressar, de traduir en forma concreta, el contingut espiritual propi, mitjançant paraules disposades segons unes determinades lleis mètriques», fa el Diccionari de l’Enciclopèdia. «Art de fer obra literària de ficció, i especialment en vers», proclama el Diccionari català-valencià-balear. «Art del llenguatge que consisteix a expressar segons un ritme, normalment el del vers, un o diversos temes, una idea, un sentiment, etc., als quals cada poeta vol donar un valor propi i universal alhora», afirma el Diccionari de la Llengua Catalana. Com que cap d’aquestes propostes resulta plenament satisfactòria, l’Enciclopèdia fa aquest llarg circumloqui:

«La poesia es contraposa a la prosa i s'identifica amb l'art de compondre versos. Però, atès que l'estètica moderna considera que l'expressió mètrica no és absolutament indispensable per a la creació de la poesia, resta plantejat el problema de quina és o podria ésser la definició ideal que abracés el conjunt de tots els factors necessaris en la constitució de l'activitat poètica. Hom podria dir que la poesia és aquell producte humà que expressa conceptes elevats i nobles, la intensitat d'uns sentiments, la força de les paraules i, sobretot, que té la capacitat de commoure, de parlar a l'ànim i d'exaltar la fantasia. Amb tot, aquesta nova definició no arriba a establir, en molts casos, la condició ontològica, essencial, de l'obra d'art poètica, perquè, al llarg de la història literària, altres factors han contribuït a la creació poètica; per exemple, caldria esmentar la importància dels signes gràfics, dels ideogrames, o de les imatges en la poesia oriental i també en la tradició occidental (des dels cal·ligrames de l'Antologia Palatina a Cummings, Holz i Apollinaire, a través de tota la història de la literatura europea)».

Tindríem, d'altra banda, el problema d’encabir al si de la producció poètica general la denominada poesia popular: creació del poble, a partir de la seua necessitat d'expressar vivències humanes elementals i permanents, en la qual es reconeix com a tal. Aquesta definició, empeltada de romanticisme, és rebutjada per molts, que parlen, en canvi, d’unes composicions anònimes, còpies o imitacions de la denominada poesia culta, transmeses oralment. En qualsevol cas, tant la poesia popular com la culta pertanyen al gènere líric. Entre els antics grecs, la producció lírica es destinava al cant i, sovint, al ball, amb acompanyament d’un instrument musical, la lira. Actualment, molta poesia acaba també musicada i cantada. I de què solen parlar les lletres de les cançons? D’amor i desamor, de les frustracions i els patiments del jo, del dolor experimentat a causa de qualsevol circumstància, del desig no recompensat... Les cançons solen ser, efectivament, expansions de l’ego.

Hi ha, però, altres possibilitats: de vegades, el poeta es dedica a cantar el goig de viure, a denunciar les injustícies del món, a guiar el seu poble durant la llarga travessia pel desert, a fer simples jocs de paraules... La poesia és tot això i més coses. És un mode d'expressió (literària en aquest cas) en què predominen el valor líric —entès com a pura subjectivitat— i els tons afectius, sentimentals i emotius. Els romàntics consideraven la més autèntica poesia aquella que possibilitava d'una manera directa i immediata l'efusió de l'ànima. Evidentment, també és possible de trobar aquests trets lírics a la prosa. I encara més: pot haver poesia —o aqueixos efectes que hom suposa que té la poesia, com a cosa elevada o emotiva— en qualsevol producció artística. Per això parlem del lirisme d’un quadre, d’una pel·lícula o d’una partitura.

En definitiva —i és on vull anar a parar—, els trets específics de la poesia la fan molt procliu a la marginalitat. Les acusacions de cursileria sempre han estat a l’orde del dia. Ara, El Penjoll ha introduït nous càrrecs: onanisme, cosa de gent guapa, art efímera... Res de nou! L a producció poètica sempre ha tingut un públic minoritari. Al mercat, però, es ven tot: les efusions del jo també s’han d’incloure —per què no?— a l’oferta; formen part del món real (pot haver clients interessats en aquesta mercaderia). A més, algunes d’aqueixes efusions han produït obres mestres. I, en fi, el temps acaba posant cadascú al seu lloc. És possible que autors o temàtiques que ara ens semblen plumbis conciten, en un futur, l’admiració universal. Això ja ha passat més d’una vegada. I tornarà a passar.