S’ha mort Víctor, fill únic de Víctor i Afriquita, un vividor, tot un personatge dels antics ambients moderns xativins, entranyable i peculiar, especialista en estocades —monetàries, s’entén— als incauts. Víctor José no era persona d’aspiracions metafísiques o complicades. Els seus gustos eren ben simples: portar la butxaca plena, anar de vint-i-un botó, pispar les xiques als amics i sostenir les barres dels bars. Li agradaven, en definitiva, les coses senzilles i naturals de la vida. Això sí, volia gaudir-les sense haver de doblar el llom en canvi.
Els seus admiradors conten i no acaben. Víctor José va protagonitzar gestes sublims. Tenia do de gents. Era capaç d’encantar una serp. Durant molt de temps, aconseguí que Jenaro, l’amo del Sait, li donés menjar i beure de franc. Un dia, però, el patró (que havia de feinejar a la barra) deixà sol el seu convidat al soterrani. Quan anà a buscar-lo, trobà que Víctor José i un quadre de Joan Ramos havien desaparegut ensems. Perquè clar, el nostre heroi sempre estava necessitat de diners, per a mantenir el tren de vida. En morir son pare, per exemple, fongué l’herència (la part corresponent de la societat de guanys del seu progenitor) en un tres i no res.
Víctor es va casar amb una infermera que, ben aviat, descobrí les pretensions del marit: viure a les expenses d’ella. La xica, en vista que s’havia de fer càrrec, tota sola, de la prole comuna, el deixà al mig del carrer (no fou, però, rancuniosa; tingué cura d’Afriquita, l’àvia dels seus fills). A Víctor José li va durar poc la solteria; es va amistançar amb la dona d’un farmacèutic de València i va marxar a viure amb ella en un apartament propietat del marit. La relació va acabar de males maneres; un dia, ella li demanà un favor: «Quan tornes cap ací, replega’m de la tintoreria l’abric de pell». Ell replegà l’abric, sí, però el va malvendre per unes cinc mil pessetes abans d'arribar a l'apartament.
En faltar Afriquita, Víctor José tardà només tres dies a fondre les 700.000 pessetes de l’herència materna —una fortuna en aquella època—. Gent que el coneixia diu que es va comprar una caixa de cigars purs Montecristo, va llogar una limusina i s’ho va passar a cos què vols durant les immediates setanta-dues hores. Després d’aquestes fetes, hom va perdre la seua pista. Durant molt de temps, ningú no va saber res d’ell. Fa poc, però, aparegué de nou a Xàtiva. Hi va arribar igual que Sant Paulí, amb una mà davant i altra al florí.
Ara bé, els seus dots d’encantador de serps encara funcionaven. Aconseguí que el seu amic de joventut, Alfonso, li donés feina a l’aparcament de cotxes del castell. Com que no tenia llit on caure mort, havia de dormir en qualsevol indret: en un cotxe, en una habitació del Lluís Alcanyís, a casa d'algun amic, en una llar d’ancians... Les seues actuacions eren memorables; entrava a l’hospital, fent-se passar per familiar d’un malalt, buscava l’habitació de qualsevol conegut, es posava a xerrar amb ell i acabava dormint allí tota la nit.
Mai no deixà de ser una persona polida; pels matins, la seua primera preocupació, fins i tot quan havia dormit en un cotxe o en una habitació de l’hospital, era buscar un indret on rentar-se i agençar-se. Li agradava de portar sempre les sabates ben netes. Ha mort Víctor José. El seu final ha estat ben trist: el cos de l’antic dandi romangué tres dies insepult; ningú no se’n feia càrrec del sepeli. Finalment, la llar d’ancians per a la qual “teòricament” treballava ha corregut amb les despeses. I arribats ací, no puc estar-me d’expressar els meus profunds sentiments de tendresa cap aquest personatge xativí, digne d’una novel·la de Ferran Torrent. Amb ell, han marxat també retalls sencers dels nostres records de joventut.
Els seus admiradors conten i no acaben. Víctor José va protagonitzar gestes sublims. Tenia do de gents. Era capaç d’encantar una serp. Durant molt de temps, aconseguí que Jenaro, l’amo del Sait, li donés menjar i beure de franc. Un dia, però, el patró (que havia de feinejar a la barra) deixà sol el seu convidat al soterrani. Quan anà a buscar-lo, trobà que Víctor José i un quadre de Joan Ramos havien desaparegut ensems. Perquè clar, el nostre heroi sempre estava necessitat de diners, per a mantenir el tren de vida. En morir son pare, per exemple, fongué l’herència (la part corresponent de la societat de guanys del seu progenitor) en un tres i no res.
Víctor es va casar amb una infermera que, ben aviat, descobrí les pretensions del marit: viure a les expenses d’ella. La xica, en vista que s’havia de fer càrrec, tota sola, de la prole comuna, el deixà al mig del carrer (no fou, però, rancuniosa; tingué cura d’Afriquita, l’àvia dels seus fills). A Víctor José li va durar poc la solteria; es va amistançar amb la dona d’un farmacèutic de València i va marxar a viure amb ella en un apartament propietat del marit. La relació va acabar de males maneres; un dia, ella li demanà un favor: «Quan tornes cap ací, replega’m de la tintoreria l’abric de pell». Ell replegà l’abric, sí, però el va malvendre per unes cinc mil pessetes abans d'arribar a l'apartament.
En faltar Afriquita, Víctor José tardà només tres dies a fondre les 700.000 pessetes de l’herència materna —una fortuna en aquella època—. Gent que el coneixia diu que es va comprar una caixa de cigars purs Montecristo, va llogar una limusina i s’ho va passar a cos què vols durant les immediates setanta-dues hores. Després d’aquestes fetes, hom va perdre la seua pista. Durant molt de temps, ningú no va saber res d’ell. Fa poc, però, aparegué de nou a Xàtiva. Hi va arribar igual que Sant Paulí, amb una mà davant i altra al florí.
Ara bé, els seus dots d’encantador de serps encara funcionaven. Aconseguí que el seu amic de joventut, Alfonso, li donés feina a l’aparcament de cotxes del castell. Com que no tenia llit on caure mort, havia de dormir en qualsevol indret: en un cotxe, en una habitació del Lluís Alcanyís, a casa d'algun amic, en una llar d’ancians... Les seues actuacions eren memorables; entrava a l’hospital, fent-se passar per familiar d’un malalt, buscava l’habitació de qualsevol conegut, es posava a xerrar amb ell i acabava dormint allí tota la nit.
Mai no deixà de ser una persona polida; pels matins, la seua primera preocupació, fins i tot quan havia dormit en un cotxe o en una habitació de l’hospital, era buscar un indret on rentar-se i agençar-se. Li agradava de portar sempre les sabates ben netes. Ha mort Víctor José. El seu final ha estat ben trist: el cos de l’antic dandi romangué tres dies insepult; ningú no se’n feia càrrec del sepeli. Finalment, la llar d’ancians per a la qual “teòricament” treballava ha corregut amb les despeses. I arribats ací, no puc estar-me d’expressar els meus profunds sentiments de tendresa cap aquest personatge xativí, digne d’una novel·la de Ferran Torrent. Amb ell, han marxat també retalls sencers dels nostres records de joventut.
6 comentaris:
Víctor Doménech... Quin personatge!
Angelets al cel, mares descansades!
Si és el que jo pense...una gran pèrdua! la veritat és que era d'aquestes persones que no pareixia que s'anaren a morir mai. Ja devia haver sobrepassat la cinquantena i estava de marxa al mercat fins altes hores de la nit! impressionant!
Devia haver sobrepassat la sisantena.
Publica un comentari a l'entrada