—Xip-xap!
—Rauc, rauc. Aquest blog ja comença a verolar. És un veritable blog verol. Rauc, rauc.
—Patatxap!
—Senyora granota, rauc, rauc, voldrà dir bloc verós, rauc, rauc.
—No, senyor gripau, rauc, rauc. Aquest blog no verdeja, rauc; ja és una fruita madura. És un ver blog comunal. Rauc. Un blog ver! Rauc, rauc.
—Doncs el mussol, rauc, que d’aquestes cooses entén moolt, però que moolt, moolt, moolt, rauc, ha dit que és un bloc verós, rauc.
—Xip-xap!
—Rauc, rauc. Senyor gripau, el mussol no deu dominar la sintaxi catalana, rauc. Les seues paraules exactes, rauc, rauc, han estat aquestes: «No us ajunteu amb ells! Són un [sic] blocveros!!», rauc. Això no té ni concordança ni ric ni roc, rauc, rauc.
—Zas!
—Xut, xut! Ja sóc ací, xut, xut. Esteu malparlant de mi? Xut, xut. Des que es deixeu embolicar per Toni de l’Hostal i companyia, xut, xut, us heu llançat a perdre, xut, xut. Sou uns blavers! Xut, xut.
—Xip-xap!
—Rauc, rauc! Senyor mussol, no s’irrite vostè, rauc, rauc, que li està venint una cianosi molt gran, però que moolt, moolt graan, rauc, rauc.
10 comentaris:
No sabia que hi havia en El Penjoll un concurs de relats patètics. ¿Participa algú més que vosté, Sr Aquiles?
Quants anys tens?
¿És a mi? Jo no tinc anys, jo tinc moments.
Discrepe de Calinca. A mi les faules m'agraden. I esta també.
Hola, Modgi. M'encanten les preguntes directes.
Jo no veig que la faula d’Aquil·les siga patètica. Trobe que té molta “conya”; està enviant-li un “recadet” a l’anònim que ens deia blavers.
Calia?
Vixca Lo Regneeeeeeeee! A feeer la maaaa Catalufoniaaaaaa!
No, no calia. De fet, el mer fet de penjar una entrada al blog és un acte totalment gratuït —en el sentit que només es fa per rallar, per traure-li punta als assumptes—. Vaja, que necessitat, necessitat, no hi havia cap.
I sí, les expressions d’alguns anònims m’inspiren i em motiven. Ara bé, reconec que la broma va molt carregada d’onomatopeies i d’al·literacions, de retòrica en suma. No sempre s’encerta, però em vaig divertir molt amb l’experiment.
Ah, i la possible al·lusió a la meua edat tendra m’ha fet molta, però que molta il·lusió.
I moltes gràcies pels seus ànims, Alietes.
No era per animar-lo; és que m'agrada la faula. I em pareix que ha trobat molt bé això que resulta tan difícil, que és lligar la forma i el contingut en un escrit de creació.
Publica un comentari a l'entrada