Anormals, subnormals o paranormals?

—Que el verro ens ha dit subnormals? No faces cas! La normalitat és un concepte merament estadístic. T’ho explicaré de forma entenedora. La gran massa anònima dels porcs i les truges de corral (el noranta-nou per cent, per a ser exactes) és ben marrana i ronyosa, es rebolca a tothora pel tarquim i la femta, ronca i gruny sense descans, i menja deixalles amb golafreria. Trobar gent de cua enroscada neta i polida no és normal. Tu i jo, que estimem la pulcritud, la flaire de les roses i els versos de Dylan Thomas, som una anomalia. I les anomalies sempre desperten recels.

—Sí, però el verro no ens ha dit anormals; ens ha titllat de sub-nor-mals.

—Clar! Per a la gent del sistema, defensora acèrrima del pensament únic, anormalitat i subnormalitat són termes equivalents. El gran marrà ha degut pensar: «Els porcs i les bacones amb costums rars són subnormals. Aquests dos són ben rarets. Ergo, són subnormals!». Ja t’ho he dit abans: no faces cas, estimat meu. En realitat, nosaltres som paranormals.

—Paranormals? No saps el pes que em lleves de damunt.