dimarts, 11 d’agost de 2009

Willy DeVille

Dissabte passat, em va sorprendre una mala notícia: el cantant i guitarrista Willy DeVille havia mort a Nova York, als 55 anys, a causa d’un càncer de pàncreas. Deville era un músic que no s’ajustava a cap patró preconcebut. Com que el seu gust pel mestissatge i el seu caràcter rebel espantaven les discogràfiques, hagué de navegar com un pirata, tota la vida, per les aigües tèrboles del negoci musical. Mai no conegué l’èxit als EEUU. A Europa, en canvi, era un artista de culte. La seua imatge era ben característica: la guitarra a la mà, el serrell amuntegat, els cabells llargs i llisos, anells i arracades, la cigarreta a mig consumir, els ulls i el bigoti estilitzats i ferotges... Sempre fou fidel a l’experimentació (incorporà, posem per cas, tocs mariachis al cèlebre tema de Jimi Hendrix Hey Joe). Es deixà fascinar musical i vitalment per tots els ports que trepitjà: Nova York, San Francisco, París, Nova Orleans...


Als 14 anys, ja vivia en un àtic de la Gran Poma, ciutat que acollia, a mitjan dècada dels seixanta, una enorme ebullició de sons urbans: blues, jazz, pop, folk... Als setanta, marxà a San Francisco, on descobrí el punk i la psicodelia. Amb Ruben Sigüenza al baix i Tom Allen a la bateria, muntà la primera formació de Mink DeVille. El trio marxà a Nova York i esdevingué un dels grups més originals de l’escena punk de la ciutat; tocava setmanalment al club CBGB’s de Manhattan (temple de la modernitat), junt amb The Ramones. Poc després, va conèixer Jack Nietzsche, reputat productor, amb qui enregistrà, el 1977, el seu primer disc, Cabretta. Amb aquest àlbum, on es barrejaven elements del rock i del blues, la banda aconseguí cert éxit. El disc contenia el tema Spanish Stroll.

A finals dels setanta, DeVille desféu la banda i marxà a París, on enregistrà Le Chat Bleu, un disc meravellós inspirat a les cançons d’Edith Piaf que tingué èxit a Europa. L’àlbum contenia els temes This Must Be the Night i Just to Walk That Little Girl Home. Trencà amb la companyia Capitol, fitxà per Atlantic Records i començà una carrera en solitari plena de daltabaixos (encara seguí firmant els discos, durant un temps, com Mink DeVille). El 1983, féu altre disc magnífic, Where Angels Fear to Tread. El 1987, enregistrà amb el segell Polydor, ja com Villy DeVille, el disc Miracle, produït per Mark Knopfler. Aquest àlbum de vinil encara el conserve com un veritable tresor. Una cançó del LP, Storybook Love, tema de la pel·lícula La Princesa Promesa, li valgué a Wily el reconeixement de l’Academy Awards.

Com altres artistes nord-americans (Ry Cooder, per exemple), Wily DeWille s’interessà pels sons de frontera. A l’inici dels noranta, es traslladà a Nova Orleans i s’endinsà encara més als sons llatins, mentre seguia forjant-se fama d’independència insubornable. L’estada a la ciutat del Mississipí el familiaritzà amb sons ben diversos: folk, rythm & blues, créole, country, cajun, cabaret, soul, doo-wop... Alguns d’aquests sons apareixen en àlbums d’èxit com Backstreets Of Desire. Les seues lletres s’ompliren de romanticisme. A casa nostra, fou conegut més enllà dels circuits de seguidors incondicionals gràcies a la seua versió de Demasiado Corazón. Cap al final de la seua carrera, encarà continuà enregistrant discos meravellosos, como Victory Mixture o el més recent, Pistola, abundant en cadències del sud dels EEUU.

Mai no arribà a ser un supervendes, però fou un artista de gran talla. «Germà menut de Keith Richards o soci de taverna de Tom Waits», n’han dit aquests dies alguns crítics. Amb Keith, l’emparentaven les formes de tocar la guitarra i de viure al límit; amb Tom Waits, la veu ronca i esgarrada. Era, però, segons el meu parer, infinitament millor guitarrista que el músic dels Rolling Stones. Willy no va tenir mai una vida amable. Dues de les seues companyes van morir prematurament. Ell, a primeries dels vuitanta, feia esforços per combatre l’heroïna i l’alcohol, que li havien provocat una hepatitis greu. Pel que sembla, mai no va aconseguir desenganxar-se del tot. Potser, la seua mort ha estat conseqüència d’aqueixes dependències.



1 comentari:

Capità Superflipo ha dit...

Bona necrologia, Sr. Sisternes. La primera vegada que vaig escoltar i vore a Willy DeVille va ser en un programa que feia el Gran Wyoming en la Primera de TVE que és deia "El peor programa de la semana", allà per l'any 93. Jo crec que va ser en el primer programa quan va actuar DeVille.