divendres, 28 d’agost de 2009

'Welsh Not' i altres vergonyes

Alguna vegada, per exemple recentment, s'ha parlat ací de llengües minoritàries i de les corresponents reivindicacions, un tema que, crec, ens interessa a tots. Sol passar, però, que estes qüestions es converteixen fàcilment en un 'rollo' o esdevenen un simple i acalorat intercanvi d'imprecacions i idees soltes emanades moltes vegades del cor més que del raciocini.

La història és molt vella: 'jo sóc més fort que tu, et conqueste, i al final acabes parlant alguna versió de la meua llengua, que està associada al poder, a les oportunitats de promoció, a l'educació, etc., mentre que la teua llengua queda relegada al paper de llengua de paletos o poblerins'. Aquest fenòmen lingüístic s'ha produit de diferents maneres al llarg de la història. En primer lloc, cal dir que és propi de societats jerarquitzades i complexes, les que es desenvolupen a partir del Neolític i sobretot a l'era dels metalls, on l'expansionisme d'elits militars es converteix pràcticament en la norma. Pensem, per exemple, en els romans. L'expansió del llatí com a llengua estàndard es va produir arran de l'expansió militar, però això no vol dir que els romans tingueren una 'política lingüística' conscient o explícita. De fet, en l'imperi romà es parlaven tota mena de llengües, sense que això suposara cap trauma. Ara bé, si volies ser 'algú' en el món romà, havies de romanitzar-te; només existia una llengua escrita i una llengua associada al poder o al prestigi (o com a màxim dues, si afegim el grec a la part oriental de l'Imperi). En general, la qüestió lingüística no era tema de debat, ni tenia major importància. L'alfabetització i les oportunitats de fer un 'cursus honorum' o simplement de fer fortuna arribaven a ben pocs; el que parlara o deixara de parlar la 'plebs' era poc important.

Si ens traslladem a èpoques més properes, per exemple els segles XIX i XX, trobem una situació ben diferent. Per una banda, veiem com desperten els sentiments nacionalistes a Europa i a altres parts del món, quasi sempre amb un component lingüístic. En esta època, a més, comença a generalitzar-se l'accés a l'educació, de manera que es redueix l'analfabetisme; és l'epoca també del naixement dels mitjans de comunicació en la seua versió més moderna (premsa escrita, i després ràdio, televisió, etc.). Totes estes circumstàncies, amb d'altres factors, fan que el debat sobre les llengües, per primera vegada en la història, ocupe un lloc important en la societat, cosa que, evidentment, podem apreciar fins a hui en dia. Del debat ideològic i la reivindicació es passa, ràpidament, a la política. Tant la defensa de la llengua com la repressió de la llengua es converteixen en assumptes explícits. Es dissenyen mesures i polítiques concretes en una direcció o l'altra i es produeixen en molts llocs comportaments que van en una direcció o una altra. És ben coneguda la història de la repressió del català durant segles, en forma activa o passiva. L'altre dia, de casualitat, vaig descobrir un exemple de repressió en altres àmbits (llengües cèltiques a Gran Bretanya i llengües occitanes i bretó a França) que em van cridar fortament l'atenció.



Durant el segle XVIII i XIX s'utilitzava a les escoles de Gales una tàctica anomenada Welsh Not. Cnsistia en una peça de fusta amb l'expressió Welsh Not (="Galès no") o les inicials W. N. inscrites en una de les seues cares. La peça era enganxada a un cordell a manera de collar. Quan el mestre d'escola escoltava algun alumne parlar en galès (cosa bastant habitual en aquella època) li posava el collar a aquest alumne, que li'l havia de passar a algun company de classe que escoltara parlant en galès. Al final del dia, el xiquet o xiqueta que acabava amb l'insidiós collar al coll rebia un càstig físic. S'ha de dir que esta pràctica no era una política gubernamental, ni estava extesa per totes les escoles (de fet va ser criticada en algun informe oficial), però mostra almenys l'estat d'opinió de l'època sobre la qüestio de les llengües minoritàries. El curiós és que pràctiques similars a esta es troben a altres llocs, per exemple a Itàlia, en relació amb el bergamesc (la llengua de Bergamo) i a França, on rebia el nom de simbol o senhal, una de les pràctiques que entren dins del que a Occitània es ve denominant la vergonha, és a dir, el menyspreu continu i sistemàtic cap a les llengües autòctones. No sé si en algun lloc d'Espanya es van produir fenòmens com aquests en alguna època, i seria interessant saber-ho. En qualsevol cas...

Quins fills de puta!

7 comentaris:

Alietes el del Corralot ha dit...

Estos procesos de substitució són molt i molt complexos.
No he pogut entendre mai com un dels meus poetes més venerats com és Dylan Thomas, gal·lés, amb una sensibilitat extraordinària va abandonar de pla la llengua del país i escriure sempre en anglés.

Calinca ha dit...

Segons he estat llegint per Internet, sembla que Dylan Thomas no sabia parlar galés. Van ser els seus pares, que sí que parlaven galés, els que van decidir que els seus fills havien de ser exclusivament anglòfons.

Calinca ha dit...

Això demostra que la tria de llengua o llengües queda molt determinada per la infància de cadascú, independentment del que es puga fer en edat adulta. En el cas de Dylan Thomas, a més, és evident que ell no va rebre a l'escola classes de galés, ni tenia professors que li parlaren en eixa llengua, detalls de no poca importància.

Capità Superflipo ha dit...

Una entrada força interessant. No sé si va a continuar aprofundint en el tema, de no ser així m'agradaria saber la seua opinió (si té ganes) sobre les coses que es diuen a este post del seu amic Toni Cucarella:

http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/143167

refelet ha dit...

Doncs mira sí!

Justament el dia abans (casualitat?) que vosté publicara el seu escrit, es va publicar a la xarxa un testimoni de 1911 d'un famós escriptor sobre els càstigs per no parlar castellà. Els recomane a tots la lectura:

http://dbalears.cat/actualitat/Opini%C3%B3/castigat-per-no-parlar-castella-1911.html

Sense anar tan lluny, el darrer article que es va penjar al bloc "No tot és veritat" fa un any (què li ha passat a aquest home) anava sobre l'ús del castellà a l'escola.

Calinca ha dit...

M'he mirat l'enllaç que ha sugerit Refelet, i trobe molt interessant el text de Pío Baroja, que era un gran excriptor. Ara bé, els comentaris posteriors de l'autor de l'article tenen el to melodramàtioc i victimista típic d'esta mena de textos reivindicatius de tercera provincial.

refelet ha dit...

No sé, no els he llegit.