dijous, 2 de juliol de 2009

Retòrica i pràctica

És cert que hi ha hagut gent que ha recordat les cendres del 16 de juny del 1707. Segur que sí. Una immensa minoria. És cert que hi ha gent que pensa i sospesa la història per acarar-se al present i al futur: una immensa minoria de la immensa minoria anterior (o siga, el gremi dels historiadors). N'hi ha qui havent recordat les cendres del 1707 vol que d'altres ho recorden també i com que no ho sap fer d'una manera millor recorre a la hipèrbole i eixint-se'n de mare utilitza el terme genocidi, com si allò fóra una barbàrie entre elits i cultures i religions diferents i enemigues, cosa que, efectivament, no va ser el cas: València capital es va retre i no la van assolar, per exemple. Xàtiva va pagar el pato i va ser una excepció. Els genocidistes tenen bona fe i pretenen conscienciar (com el catecisme, vaja) la població. Tot i que, pensant-ho bé, estic convençut que Alfonso Rus també té bona fe, el que passa és que l'home és un botigueret ignorant i no dóna per a més. Dic açò sense oblidar que és un alcalde electe per majoria absoluta i un president de la Diputació ratificat pel 98% dels vots de l'aparat del PP. Ací tot el món té bona fe.
Sobre el cas d'Almansa hi ha reflexions encertadíssimes, d'una lògica impecable, molt ben escrites, tant que les podria subscriure el mateix Rus sense problemes.

Un salt: La fira de Xàtiva, posem per cas, té una programació cultural d'una mediocritat que tira de tos: una puta merda, vaja (és la meua opinió); hi ha moltíssima més gent que opina el contrari que jo perqué tots els actes fan el ple de gom a gom i els grupets de 40 Principales triomfen com la Coca-cola.

Llavors, estimats i estimades, qué fem? Hi ha mans per presentar un altre model polític, econòmic i cultural i capgirar l'actual? Esta i cap altra és la qüestió.

12 comentaris:

Drac Montdúver ha dit...

Quasi totalment d'acord amb vosté Sr. Alietes, excepte en un detall, en lloc d'un altre model polític, econòmic i cultural caldria vendre un canvi d'imatge. A la gent (en la meua opinió) el que li agrada és UNA MODEL amb un parell... i amb unes paraules sortides d'uns llavis... i amb uns moviments contorbadors que feren nàixer en la gent l'interés per la política.
Després els canvis qualitatius del nou model.

escrivà de cort ha dit...

Home, senyor Alietes, algú més se’n recordarà. Si ens atenem als resultats de les darreres eleccions municipals, és possible que un 12, un 15 o un 20%, com a mínim, se n’haja recordat, encara que siga de passada. Parlar només d’historiadors, em sembla un reduccionisme. Encara que... ben pensat, deu tractar-se d’una ironia seua. Jo, per exemple, no sóc historiador; ni tinc el títol, ni em dedique professionalment a la història.

Els qui anem bé de memòria tampoc no som tots “genocidistes”. A mi, per exemple, m’agrada més parlar de colonització política i cultural (de la qual, a poc a poc, s’ha anat perdent consciència). Discrepe radicalment amb vostè en un punt: en aqueix excés seu de bonhomia quan considera que tothom té bona fe, que “tor mundo e güeno”. No, això no és de veres. Rus ha donat mostres a manta de mala fe i mala llet. I cau vostè en una errada que professa molta gent: Rus serà inculte, però no té un pel de ximple. I com no té un pel de ximple, pot arribar a entendre, perfectament i en termes generals, els fets de 1707 i les conseqüències que se’n van derivar. Qüestió distinta és que vulga traure les conclusions que ens agradarien a vostè i a mi.

I per acabar, estic d’acord amb vostè en una cosa: el més difícil de les reflexions acurades i amb lògica impecable és portar-les a la praxi. Jo, molt sovint, intente aportar el meu granet d’arena des de diferents instàncies, col·laborant en un blog com aquest, per exemple.

Alietes el del Corralot ha dit...

Escrivà, d'un 12 a un 20% quasi que en va el doble. Tant de bo fóra el 20, però i si ens quedem en un 12? El desig i la realitat.

El terme "historiadors" és un reduccionisme i una ironia. És un gremi xativí que a mi personalment em dóna una miqueta de repelús. Van tenir un moment de glòria sota l'aixopluc de PSPV quan manava i quan tot eren publicacions d'història local. Estos estan tan fascinats amb les seues publicacions que perden el món de vista. Parlant de vista, Ulleye (quina paraulota més lletja, collons!): doblement "ull".

Els "genocidistes" són un altre grupuscle: entonen la cançó de la víctima que acaba convertint-se en la cançó de l'enfadós.

El Rus és un ignorant però, efectivament, no és un ximple (són conceptes ben diferents). És més, és un tio molt viu i, de moment, tots els volantins li ixen bé.

Seguim fent, a poc a poc i en la mesura que puguem. Visca ElPenjoll!
Seguim entrebancats davant la praxi.

Amb estimació.

Anònim ha dit...

Xe, si sumem els confrares dels diversos grupúsculs nacionalites, la gent més conscienciada d'EU, l'ala pesepevera i valencianista del PSOE i algun despistat més, podria sortir eixe 20% al qual al·ludeix Escrivà. Sembla que no siguen molts, però si foren capaços de coordinar esforços, com a mínim se'ls sentiria.

Lo Pol ha dit...

Gran tema de debat: com articular políticament la minoria conscienciada. ¿Un 20%? No dic que no. Però la dificultat de coordinar esforços, que esmenta l'anònim, és que totes les experiències han fracassat. La política és molt puta. I l'esquerra i el nacionalisme són molt plurals: els projectes dels independentistes, l'esquerra diguemne ortodoxa, el nacionalisme centrista i les restes valencianistes del PSPV estan molt allunyats. Mans hi ha. Però està cadascuna a la seua (mireu si no, algunes de les polèmiques que s'han viscut a este mateix bloc). O siga....

escrivà de cort ha dit...

Jo també recorde aquella època en què els historiadors locals ho fagocitaven tot: les publicacions municipals, els llibrets de falles, els llibres de la fira, els de festes de carrer...

Alguns d'ells (no tots) eren meres rates de biblioteca, en el sentit que les seues recerques no servien ni per a l'acció ni per a la reflexió.

Un d'aquests ínclits historiadors (diré el pecat, però no el pecador) anomenava despectivament "cagallons de la literatura" a les persones que conreaven la creació literària.

Ah, i em jugue una paella que seré octogenari o nonagenari, caminaré amb garrot i encara no hauré vist que els sectors que enumera l’anònim s’hagen ficat d’acord en res.

Calinca ha dit...

Em sembla molt interessant el text reflexiu d'Alietes, així com el que va publicar l'altre dia Ximo sobre els fets de 1707. Concorde més amb les conclusiones alietanes que amb les ximesques però em sembla perfecte que en El Penjoll s'exposen idees i punts de vista. El que no em queda clar és si alguns veuen el Penjoll com una possible pedreta en un edifici polític. No estic dient que El Penjoll siga en sí mateix una iniciativa política, ja que no ho és, però sí que em sembla, com deia, que detalls com el de la capçalera genocidista-vicitimista, que no sembla molestar gaire als autors del blog, apunten en una direcció de caire polític acceptada de manera més o menys tàcita. Ja he comentat en més d'una ocasió els perills que aquesta acotació ideològica té per a un projecte plural com el Penjoll. I és que, a pesar dels anys transcorreguts i la maduresa de determinades actituds i maneres de vore el món, pareix que el fet d'escriure (o cantar) en valencià continua tenint per a un percentatge elevat de gent que escriu (o canta) en eixa llengua un contingut ideològic-polític més o menys considerable. Tampoc és moment ara de parlar de 'normalitats' i coses per l'estil, i potser estos continguts ideològics són part d'una certa 'normalitat'. A mi, però, com he dit moltes vegades, m'allunyen del Penjoll. Ara bé, sempre podem quedar per a xerrar.

Calinca ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
escrivà de cort ha dit...

Jo no veig El Penjoll com una pedra d’un edifici polític de tipus partidista. Quan deia, a l’anterior comentari, que «intente aportar el meu granet d’arena des de diferents instàncies, com ara des d’aquest blog», em referia a la pluralitat i l’audiència de la tribuna. Quan hom fa una determinada reflexió des d’El Penjoll, sap que el discurs tindrà audiència i provocarà debat. També valore molt positivament que el valencià siga la llengua vehicular, normal i espontània, que utilitzen tots els autors i autores. Jo no veig que El Penjoll siga partidista, més enllà del partidisme de la llengua i de la cultura pròpies, dos elements transversals que poden ser acceptats per diferents opcions ideològiques.

Jo no trobe vicitimista la capçalera; la trobe més bé anàrquica i poc acurada des del punt de vista gràfic, però crec que reflecteix molt bé el tarannà del blog (que si no vaig errat, procedeix d’un “fanzine”). Ja ho he dit en altres ocasions: quan vaig veure per primera vegada la seua bandereta, vaig pensar que El Penjoll era una moguda blavera. De vegades, les aparences enganyen.

Habitualment, no pare esment en la llengua que faig servir. La utilitze amb naturalitat (cosa no sempre fàcil) i prou. Parle igual que respire, sense pensar si allò que està penetrant als meus pulmons és oxigen. Ara bé, entenc perfectament que alguns vegen les coses de manera distinta. Dit en altres paraules: encara és possible que et llancen la cavalleria al damunt, en un jutjat, en una caserna de la guàrdia civil o fins i tot en el Corte Inglés, per parlar en valencià. Mentre persistisca aqueixa situació, com anem a parlar de normalitat? En tot cas, haurem de parlar de diglòssia. Però tot açò és molt obvi; resulta fastigós parlar-ne a tothora; preferisc parlar d’altres assumptes.

refelet ha dit...

Sovint m'espanta la ignorància que a vegades arrosseguen les paraules d'Alietes. És cert que hi ha hipèrbole i simplificació intencionada, però es percep que d'altres són d'aquestes que ell diu "de bona fe". Val a dir, que ningú està lliure d'aquesta absència de virtut, però com que espere més d'Alietes ja li he posat un espantós. Amb un Calinca ja en tenim prou, per favor! I amb un Rus un excés!

Des del meu punt, hi ha una errada greu de base que repetim molt a sovint: no és cert que siguem neutrals. Neutrals només són el PP i la Mare de Déu. La resta sempre assolim una postura. Ens agrade o no, parlar en català és adoptar una postura política. És més, com exemplifica l'article de Drac Montdúver, ens agrade o no, que més de dues persones es reunisquen, discutisquen i reflexionen, ja és una postura política i, com a tal, ja és acció. Ara, què passa? que els sembla que aquesta acció no és suficient? doncs no, no és suficient. Com diria Marxi només són escopinyades al foc borbó. Però quina és la diferència entre els historiadors que tant critica vosté i els penjollaires? jo li ho diré: CAP!!! Tot dos són igual d'inútils i estèrils. I ho són perquè no tenen cap connexió amb la resta de la societat. Per a ser justos, val a dir, que hi ha una xicoteta diferència. Els historiadors estèrils, encara aspiraven a fer pedagogia i canviar la societat. Els penjollaires, en canvi, són com Calinca, el seu paradigma, i no aspiren a canviar a res. Es neguen fins i tot a assumir les conseqüències polítiques de les seues postures polítiques. Són com aquell burro que dia el filòsof, que ni podia carregar amb el pes, ni podia desfer-se'n d'ell. Aquesta és la trista realitat. Llavors què fem? doncs res, continuar passet a passet la davallada, un bloc mediocre més de la xarxa, una associació inoperant i una revista que difícilment i esporàdica tornarà al paper. Som un reflexe de la realitat social i política. Si nosaltres no podem organitzar-nos i funcionar...per què esperem que els demés puguen fer-ho? per tant què ens queda? la retòrica sols? focs d'artifici? però és que per a focs d'artifici millor els del Rus que són més espectaculars.

Ha pensat en començar a escriure en castellà?

Calinca ha dit...

Sr Refelet, el present debat està resultant molt útil: en el seu comentari, per fi, ha exposat amb claredat quin és el seu concepte de "Penjoll" i quina és la missió que segons vosté, té este blog. Jo, inocentment, pensava que El Penjoll era un lloc de creació literària i artística i de debat, però veig que vosté ho veu més com una unitat ideològica d'acció, o una espècie de barricada virtual on hi ha una sèrie d'autors que es mouen en un terreny político-ideològic comú i ben definit. ¡Quina sort creure's alguna veritat 'sagrada' en el terreny ideològic! El meu escepticisme m'ho impedeix.

És urgent canviar-li el subtítol al blog: allò de 'Art de paraula' sona grotesc.

refelet ha dit...

Ho sent però no puc perdre el temps discutint de monyicotades. Açò no és una classe de secundària i la seua martingala ja cansa.