Jagger, el seu pastor alemany, l'omplia a llepades sovint. Ell li permetia un parell de xarrupades abans de retirar-li la cara. Aquell dia al notar el seu alé es va deixar dur. Va obrir la boca, les llengües es van entrellaçar i la passió es va desbordar. Havia arribat al límit de la solitud.
8 comentaris:
zoofília al Penjoll, el que faltava!
Serà possible que algú ha posat espantós... Una història massa real Cul de sac, que refugiar-se en l'amor de les mascotes és l'únic que molts poden fer. Al meu poble una veïna viu tancada amb prop de quaranta gats (o igual més, ja ningú sap quants ne té exactament) perquè li se'n va anar el cap quan la va deixar el novio.
iep.... doncs a mi m'ha agradat...
i al gos també.
refugiar-se en els animals no és normal, és malatís i a molts altres relats millors els han posat espantós i no passa res que para gustos los colores...
Però si als gos li agradaaaa!!!
P.D. A mi els "espantosos" me la bufen.
Ie, Cul-de-sac, a mi també m'ha agradat. Sobretot la frase final: la trobe genial i demolidora.
Morrejar-se amb un gos (que és l'animal més patètic que hi ha): quina manera d'autodegradar-se.
Li diré un secret Alietes, esta frase és, junt amb el títol, el punt clau del relat. Que l'element degradant siga un animal, un gos en este cas, és lo de menys. Podria haver sigut perfectament una col·lecció de pel·lícules pornogràfiques, un vici malaltís cap als pastissos, una addicció desmesurada a internet o qualsevol altra cosa. El que crec és que hi ha molts lectors a qui eixir-se del tòpic literari els pareix malaltís o desagradable. Jo ho veig mes com l'intent de contar històries diferents i suggeridores, siguen reals o no.
Publica un comentari a l'entrada