dimarts, 7 de juliol de 2009

Estómac



Ens estimavem, ens destrossavem mutuament les vides.

Aquella nit d´estiu ho vaig entendre tot. Vaig pujar les escales cargolades i allí hi era, nua, a dures penes tapada per un llençol blanc: preciosa.

Després per sopar em vaig menjar aquell filet, tot gaudint d´ella per darrera vegada.

6 comentaris:

Anònim ha dit...

Tal vegada no sóc la més adequada per a dir-li-ho Petit Príncep però he que falta algún accent.

EL PETIT PRÍNCEP ha dit...

Té vosté molta raó:

Ell estalviava accents; ella els utilitzava a dojo.
Així que entre tots dos en van fer un.
Vet aquí un gos, vet aquí un gat, que ja tenim un nou microrelat.

Anònim ha dit...

T'ho diuen per bé ja que no hauria de guanyar un relat amb faltes, jo anava a votar-te però...

Alietes el del Corralot ha dit...

Petit, darrere del seu microrelat trobe que hi ha una bona cançó d'Antònia Font. No m'equivoque, veritat?

Comtessa d´Angeville ha dit...

Sí Alietes però ells són com moatros que en lloc de dir ENS diguem MOS

EL PETIT PRÍNCEP ha dit...

És clar que sí Alietes... Aquesta primera frase em va, ¿inspirar?.

Per al segon anònim.... tota crítica, i més si és evident com aquesta, és ben rebuda per mi.
Hem de pensar, que ningú no és perfecte i oblidar-se´n de posar un accent no hauria de suposar un canvi molt radical en una valoració global.
Vaja, és el que pense..... allà cadascú