La psicocirurgia no havia servit de res: el psiquiatra continuava pensant i fent el mateix que abans; i continuava sent el Drac Montdúver. Una nit, abans de la puntual medicació, va murmurar: “T’esperava princesa meua. I res podrà separar-nos mai; ni un maleït microrelat”.
3 comentaris:
A Miquel li haguera agradat poder caminar sobre la lluna, tal volta per això mai havia sigut com la resta dels mortals. A voltes el podies vorer trepitjar terra com si estiguera allà dalt, absent del mon adult...feia be el noi. Altres voltes, fins i tot se'l sentia cantar.
A través del seu particular cristall veia la vida amb uns matisos diferents, per aixó certa gent no s´acostava a ell. Tal volta perquè el seu cristall el permetia vorer la realitat que els demés no veien, el amor, la soledat, la tristesa, la alegria, els desenganys, les desil·lusions, les il·lusions,el altruisme, la amistad, la amistad , la amistad. la amistad, la amistad...i la amistad, i aixó el va permetre viure la vida plenament. Més plenament que molts no viuran en la seua puta vida.
Paciència estimat Capità Superflipo, tot arriba. Li promet un micorelat aviat.
Publica un comentari a l'entrada