El fill del constructor

Ella, pobra, escapava del poble amb un xiquet en braços. Havia perdut l'honra, li deien els malaguanyats veïns. Gràcies a uns parents de la capital es dedicà a netejar escales de sol a sol mentre pujava Bernabé. Fins que un diumenge servint una paella a cals senyorets aparegué Jesús. Que si Jesús cap ací, que si Jesús cap allí. I Bernabé mentre creixia sense pare, de braç en braç, de tiet en tieta, fins i tot a cal veïnat. I Soledad es deixà seduir. Ella veia el seu fill creixent sense estima, amb una mirada perduda que no s'endreçava mai. No ho podia suportar.

Arribà un dia que Bernabé ja se sentia prou gran per fer el que li donava la gana. A casa eren bones persones amb ell, el seu nou pare, exalcohòlic redimit, cada dia anava a missa i deia que s'havia de confiar en les persones, i per això guardava els diners en un caixó a l'entrada de casa.

S'acostava sant Josep, els carrers feien olor a pólvora i soroll de tro. El Bernabé ja no aguantava més aquells mestres imbècils de primer d'ESO. Ell s'haguera volgut quedar sempre a l'escola, protegit per aquella mestra que tant l'estimava. A l'institut no tenia amics i qui li feia cas tan sols li volia prendre els jocs de la Play. El tractaven de mimat repel·lent. Se sentia ignorat. I aquell dia va esclatar de nou, quan el professor de matemàtiques el va recriminar per no fer els deures, li va cridar "vete a la mierda ya, imbécil" .

Això va vessar el got als despatxos del centre. Tothom n'estava tip, d'aquell nen antisocial. Expulsat. I en arreplegar-lo la mare no obrí la boca camí de casa, ho havien tingut sempre molt difícil i ja no sabia mai que dir-li. En arribar Bernabé agafà el feix de bitllets de la tauleta d'entrada i corregué cap al carrer, mentre la mare es punxava uns tranquil·litzants al bany. Alterat i nerviós, sentia la llibertat de viure, amb totes les falles per davant.

Anar al blog del mico-autor...