dissabte, 16 de maig de 2009

La finestra de la vida



Ja es a la venda i gratis en pdf LA FINESTRA DE LA VIDA a www.historiescurtes.ppcc.cat


Capítol 1- Home:
Surto de casa corrents, sense mirar on fico els peus, he tancat la porta tan fort i bruscament que, amb tota la certesa del món, es deu haver sentit a dins de tots els pisos de la comunitat on visc.

Vaig directament cap al cotxe i veig al meu fill jugant a futbol amb els seus amiguets, però decideixo no dir-li res.

Entro al cotxe i miro pel retrovisor, ell fa cara de no entendre res, però jo no li vull explicar què és el que passa.

Pel retrovisor veig que diu alguna cosa als seus amics i marxa corrents en direcció a casa.

Agafo un cigarret de dins de la guantera del cotxe i l’encenc amb l’encenedor de color blaugrana que em va regalar el nen el dia del pare. Poso la música molt alta i condueixo sense cap direcció en concret, poc a poc vaig sortint del poble, plorant i maleint-me pel que he fet fa uns minuts, no és la primera vegada que ho faig i segurament no serà la darrera ja que ho he fet per motius evidents.

Després de conduir una llarga estona arribo a un bar situat a les afores del poble. És un bar on mai fins ara havia entrat, però que sempre m’ha cridat l’atenció, entre altres coses, per la seva decoració interior que podia veure a través dels vidres del cotxe quan hi passava per davant.

M’aturo al pàrquing que hi ha al costat del bar que, com sempre, estava ple de camions. Em quedo uns minuts a dins del cotxe sense fer res amb la ment en blanc. No soc capaç de pensar res de res.

La musica encara sona a un volum massa alt, ho he percebut, perquè una parella que surt del bar em mira amb un posat com el que mira a algú que està sonat. Però jo en aquests moments ja no sento la música estrident que surt del meu cotxe, estic aïllat del món exterior.

Decideixo que ja n’hi ha prou d’estar aïllat, surto del cotxe i entro al local, m’assec davant de la barra i hi deixo damunt el mòbil. Em trec la jaqueta poc a poc a la vegada que vaig pegant una ullada el bar, un local amb poca llum, només amb unes simples làmpades que pengen d’un sostre amb més de dues taques d’humitat abandonades al pas del temps... Porto la jaqueta a un penjador mig rovellat a dos metres del lavabo de senyores.
No hi ha gaire gent, cosa que no m’estranya en un lloc com aquest. Al fons del bar una parella de joves encaramel•lats que no aturen de petonejar-se. A la barra, a pocs metres de mi, uns quants camioners que fan una aturada més abans d’arribar a la seva llar on els esperen amb impaciència les seves dones i potser també alguns tenen fills.

Hi ha un home enganxat al telèfon que hi ha a l’esquerra de la barra, sembla que està discutint amb algú, perquè el sento cridar, deu tenir pels voltants dels quaranta anys, va vestit amb uns texans desgastats i una samarreta bruta de color verd fosc. No puc seguir massa bé la conversa, però pel que sembla parlen d’un assumpte de diners.

En una taula d’un racó hi ha una família, home, dona i un parell de nens menuts, que sopen uns macarrons que treuen fum de tant calents com són, i això m’ha fet pensar en la meva dona. Quins records em porta aquest moment, recordo quan el meu pare ens duia a sopar a tota la família a qualsevol restaurant econòmic per estar tots junts, i lliurar a ma mare de la feina diària de fer sopar per tots nosaltres. Ja han passat uns quants anys des d’aquells moments fins ara... potser estaria bé assemblar-me una mica més al meu pare...

Miro al cambrer i demano una ampolla d’aigua, és la primera vegada des de ja fa massa dies que bec aigua. Últimament només prenc cerveses, ginebra o qualsevol cosa més forta.

No estic passant un bon moment a la feina, el nostre superior ens ha dit que la feina ha baixat molt, i que si tot segueix igual molts caps rodaran.
Ha passat una bona estona des que m’han portat l’aigua i encara ni tan sols he desenroscat el tap, em decideixo a fer-ho i fico l’aigua dins del got on hi ha dos glaçons de gel que poc a poc es van desfent, perquè l’aigua és natural i està un massa calenta.

No em trobo be, estic espantat i molt nerviós.

Mai m’havia sentit tan malament.

De sobte sona el meu mòbil que segueix damunt la barra, el tinc en silenci, però veig com vibra. Miro qui és. La fotografia de la meva dona ocupa tota la pantalla. És ella, intento despenjar el telèfon, però no soc capaç, em tremolen les mans, també les cames..., estic molt nerviós, massa, passa el temps fins que ella se’n cansa. L’aparell segueix damunt la barra, no he estat capaç d’agafar-lo per intentar parlar amb ella.

Tinc por de tornar a casa, no sé com em rebrà la meva dona, ni tan sols sé si quan torni a casa ella encara hi serà o si se n’haurà anat pel meu comportament de fa un parell d’hores escasses.

El mòbil vibra novament, insisteix, l’agafo, però no em veig amb cor de despenjar, tinc por que en despenjar el meu amor em digui que ja no vol saber res més de mi.

M’acabo l’aigua, agafo la cartera per pagar i veig una foto de la meva dona, una foto de fa bastants anys enrere, quan tot just començàvem a sortir, una fotografia d’aquelles que et fas a l’inici d’una relació en una d’aquelles màquines dels centres comercials, damunt un fons d’alguna ciutat important o unes lletres d’un color rosa pàl•lid que diuen “I love you”...
En trec 5 euros, de la cartera envellida pel temps que duia a la butxaca de darrera dels pantalons, els llenço davant el cambrer i després d’agafar la meva jaqueta del penjador surto del local sense esperar el canvi.

Un cop dins el cotxe me n’adono que se m’ha oblidat agafar el mòbil i torno dins el bar a buscar-lo, quan hi arribo veig que novament torna a sonar, torna a ser ella, li despenjo i aquesta vegada novament no dic res, no tinc paraules per expressar-me. Ella em parla, em crida pel meu nom, però no puc dir res. Uns segons més tard veig que la llum de l’aparell s’apaga, m’imagino que ha penjat.

En ficar-me dins del cotxe abaixo la musica que una estona abans havia estat a tot volum. Ni tan sols sé quina música era perquè no l’escoltava, però sí que era una mica estrident i això no m’ajudava a calmar-me.
Torno cap a casa després d’estar moltes hores fora, una carretera amb més clots dels que caldria m’acompanya fins que arribo enmig del poble, un poble petit però acollidor on he viscut sempre des del dia en que ens vàrem mudar quan jo devia tenir uns 5 anys.

En pujar les escales puc sentir la meva panxa que em demana les provisions de cada vespre, fa molta estona que no he menjat res de res, espero trobar-me el sopar preparat i a damunt de la taula.

Fico la clau al pany i no sento gaire soroll a l’interior del nostre pis petit però acollidor.

Entro, tanco la porta i penjo la jaqueta al penjador que hi ha devora. Veig a la meva dona mirant la televisió, un d’aquells programes que no serveixen ni per distreure la gent...

Li demano per què no hi ha el sopar a taula i la seva resposta és ni mes ni menys que un “No te l’he fet” i també diu altres coses que ja ni les sento ni m’interessa sentir. Com pot ser que no m’hagi fet el sopar com cada dia des que ens vàrem casar?!

Vaig cap a ella i es torna a repetir la història d’unes hores abans, li clavo un cop a la cara amb ràbia, tan fort com puc.

Ella em demana per favor que m’aturi, que no li pegui, que hi ha el nen a l’habitació del costat jugant que ho deu sentir tot.

Esclato de ràbia i li pego amb més força, cau al terra per l’impacte i es posa a plorar, com una fleuma, com fa cada cop que discutim.

Sempre vol tenir la raó i no és així, jo sóc l’home de la casa i sé el que és bo i el que no per nosaltres, no sé que parla si ella tan sols és aquí per cuidar de la casa del nen i tenir el sopar calent per quan jo arribo.

De sobte, mentre estava envoltat pels meus pensaments, sense saber que em passa noto una punxada forta a l’esquena. Estic marejat, se m’ennuvola la vista i poc a poc caic a terra, al costat de la meva estimada dona.

Mes relats a www.historiescurtes.ppcc.cat

3 comentaris:

Alietes el del Corralot ha dit...

Endsi! Quant de temps sense vore'l per ací! Seguix vosté viu i batallador i me n'alegre.

Li he de dir que el seu relat m'ha agradat, però des de la meitat cap al final; des que la dona truca a l'home. La primera part és un tant vacil·lant: Crec que les descripcions de les accions que fa l'home no són presises.

I al primer paràgraf hi ha frases tallades que estaria bé que les poguera arreglar.

Em jugue la pilila que les finestres del collage la foto són de Girona, de les cases que donen a l'Onyar, no?

Carme ha dit...

la portada me la feta una amiga i em sembla que si que o son.

endsi ha dit...

hola:
resulta que vaig enganxat el relat malament pero ara ja surt com toca.
pèrdoneu.
daqui uns dies posare el segon capitol dels 3 que te.