dimarts, 19 de maig de 2009

Capitol 2-Dona


CAPITOL 2- DONA CONTINUACIO DEL RELAT HOME:


El meu home agafa les claus del cotxe i la jaqueta, marxa ràpidament escales avall.
Estic molt espantada, tremolo i no em trobo bé.
Estic aquí a terra, estirada, gairebé no em puc moure i estic mig marejada. No és la primera vegada que em fa això i sempre acabem així.
Intento, poc a poc, aixecar-me, però no puc.
Del cop que m’ha donat he caigut i he pegat amb el canto de la cadira, ho veig tot emboirat, les ulleres han anat a parar a l’altra punta del menjador i crec que els vidres s’han espatllat amb l’impacte.
Sento que obren la porta de casa i la tanquen bruscament, espero que no sigui ell, no vull que em torni a pegar un altre cop.

Per sort és el meu fill que jugava al parc de vora de casa, em sap greu que em vegi d’aquesta manera però a la vegada em dona tranquil·litat veure’l i saber que, tot i ser petit, em dóna un cop de mà quan el necessito.
Em diu que ha vist al pare marxar com tantes altres vegades, i que s’ha espantat, i ha pujat corrents a veure si jo estava bé, ell sap prou bé el que passa sempre abans que son pare fugi d’aquesta manera. Encara que es quedi sempre tancat a la seva habitació sempre és ben conscient del que està passant a un altre racó de la casa.
Te la cara plorosa en veure com m’ha deixat el seu pare, però no vol plorar davant meu i és fa valent i intenta ajudar-me a aixecar.
Em trobo més bé, ja no sento mareig, i li demano que m’ompli d’aigua el lavabo per rentar-me la cara.
Desprès torna al menjador a tot el que ha caigut al terra durant la discussió.
Ja estic més bé, però tot i així ell insisteix en ajudar-me a arribar al bany.
De camí pel passadís veig la fotografia de quan ens vàrem casar, ja feia uns quants anys! I començo a pensar què dec haver fet jo, perquè les coses canviessin en tants pocs anys, segur que he estat jo la culpable que la nostra relació arribés a aquest punt.

Abans tot ens anava mitjanament bé, teníem diners per viure més o menys be, sortíem sempre que podíem amb els amics, anàvem a sopar tots dos sols a la platja mentre miràvem una pluja d’estels i imaginàvem com serien els nostres fills.
Però ja fa tant de temps que no fem aquestes coses….
En arribar al lavabo em miro al mirall, tinc un tall al costat de la cella, no sé si és degut a les ulleres o la cantonera de la cadira…
Em rento la cara amb aigua molt freda i em quedo molt quieta davant del mirall sense dir res.
El meu petit em demana si em trobo bé, pobrissó meu, que li he de dir…
Abans de sortir de casa li dic al nen que agafi la seva jaqueta, més tard farà fred.
Marxem de casa camí a l’òptica perquè m’arreglin les ulleres.
De camí cap allà intento trucar al meu marit, a veure si està més calmat, per parlar amb ell, però no agafa el telèfon.
Arribo a l’òptica i li dono les ulleres a la dependenta, ella em mira amb cara rara i em demana si em passa alguna cosa.

Li dic que no, que estic que bé. Però no em creu, em mira a la cara, m’aixeca les ulleres de sol i queda al descobert el blau que tinc a l’ull i el petit tall del costat de la cella. Em demana que m’ha passat, però no li explico.
Poc després m’ha arreglat les ulleres i hem marxat a comprar per fer el sopar.
De camí al supermercat torno a trucar al meu marit, aquesta vegada despenja, però no diu res, sento respirar i soroll de fons com si estigués en algun bar.
El crido vàries vegades pel seu nom, però no em contesta i penjo.
He tingut una idea, he decidit no fer-li el sopar avui, vull parlar amb ell, a veure com podem arreglar tot això.
De camí cap a casa li explico al meu fill que avui no li faré el sopar al pare, perquè vull parlar amb ell del que està passant últimament.

Ja hem fet la compra i anem cap a casa. S’ha fet fosc de seguida i ja comença a fer una mica de fred.
De camí cap a casa passem per l’església on ens vàrem casar, i penso en aquell dia. Jo em sentia com una princeseta sortida d’un conte amb aquell vestit que una dissenyadora avia fet especialment per mi. Els nostres amics ens havien preparat una sorpresa, havien decorat un carruatge i al davant, un cavall blanc per estirar-lo.
Mentre hi pujàvem algun convidat va encendre una traca que va espantar al cavall i casi sortim volant del carruatge degut a la seva espantadissa.
En arribar a casa faig el sopar per a mi i al nen i sopem al menjador. Deuen ser gairebé les deu de la nit i el meu marit encara no ha tornat.
En acabar de sopar el nen marxa a jugar a l’habitació mentre jo rento els plats sense parar de pensar en els bons moments que hem viscut junts però que ara semblen tan llunyans i impossibles de reviure.
Sento que obren la porta, és ell, no puc evitar sentir el nerviosisme de sempre que es veu accelerat en sentir que li cauen les claus a terra. S’acota a agafar-les i entra fins al menjador. Em demana si el sopar està fet, li dono un no com a resposta.

De cop i volta, sense dir-me res, em pega a la cara un parell de vegades, i jo caic mig per culpa de l’impacte l’altre mig per la meva desesperació.
Des del terra li he dit que hem de parlar del que últimament passa, a temps que ho hem d’arreglar, jo no puc seguir així.
Però no m’escolta i em continua pegant. No puc evitar les llàgrimes ni els crits.
Li dic que s’aturi, que hi ha el nen a l’habitació del costat i ho deu sentir tot…
Sembla com si no em sentís, com si quelcom de dins seu no el deixes escoltar-me i s’hagués tornat completament boig.
Al cap d’uns segons comença a perdre l’equilibri i cau al meu costat. Poc després me n’adono que hi ha un gran toll de sang que l’envolta

1 comentari:

Capità Superflipo ha dit...

Endsi:

animat i sorprén-nos amb algun poemeta.