MANUAL D’ESCATOLOGIA (III): RODAR-SE L’ESCROT (ONLY FOR MEN).

M’emponne en la tassa del wàter per fer allò que es diuen "les necessitats". Pantalons i calçotets a ran de turmells. I ja que estic, em pose a mirar les cucales i a pensar en la mona de pasqua. Moment de relax, de desconnexió: el món deixa d’existir, la ment se me’n va per un forat negre i la mà dreta busca de memòria l’escrot. Amb l’índex i el dit gros me’l pessigue suaument, enganxe un plec de pelleta i comence a rodar-lo. No cal dir que la pell de la bossa dels ous és la més fina, la més sensible del cos masculí: cal fer la frega amb cura i amb traça. Hi ha un punt de pressió que no s’ha de depassar perqué sinó arriba el dolor, i açò és una frega plaentera: el llindar del dolor és absolutament personal: cada u té el seu i en això no ens clavarem. Rode durant uns segons eixe plec de pelleta. Quants? Els que em roten. Quan ja en tinc prou, el solte i en pessigue un altre. Em rode el nou pessiguet d’escrot: uhm! Tanque els ulls i em mossegue el llavi inferior: quin gustet! Em puc arribar a rodar la bossa a dos mans. I puc parar quan vulga i gratar-me la soca del piu, que també m’agrada cosa de no dir. M’agarre la punta de la fava amb la mà esquerra, alce el xeu i amb les ungles dels dits de la dreta em rasque la soca com qui carda llana, de dalt cap avall. En açò també sóc ambidextre.

Em grate la soca i em rode l’escrot, alternativament. Ara una cosa, ara l’altra. Tinc on entretenir-me. I la ment ha quedat aparcada lluny, ha eixit del forat negre i ha trobat una platja, sí, una platja solitària: el solet ponent ja no crema. Sobre les pedretes fines, jo a soles: un gustet privat, íntim, irrenunciable. Una caleta i la remor calmosa de la mar. Pins, savines,... Darrere el canyís que hi ha sobre la duna deuen començar a aparéixer les marques de la civilització. O no. El cas és que jo sóc un salvatge que només grata, roda, grata, roda: uhm! Sóc un salvatge o un bebé o un gos vinga a rascar-se els collons... Obric els ulls, descobrisc la fredor del wàter i l’escrot i la soca del piu rojos com un pimentó: senyal inequívoc que ja n’hi ha prou per hui.