dimecres, 22 d’abril de 2009

MANUAL D’ESCATOLOGIA ( i IV): LA RONYETA.

Quan érem xiquets teníem aquelles sabatilles de goma per anar a banyar-nos a les Palanques, a les basses de la Beni, a la piscina de Bixquert o a la de la Murta, o al mar. De goma caladeta, se’n recorden? Passava que moltes vegades no havíem d’anar a banyar-nos enlloc però ens les posàvem igualment: de xiquet t’ho poses tot! I a la que un suava una miquiua, amb la suor es formava una ronyeta, uns gorritons, que anaven quedant entre els dits. Quan em llevava les sabatilles, em repassava els intersticis dels ditets, recollia aquella substància viscosa i confeccionava una única bola negra de ronyeta, igual que féem amb el mercuri dels termòmetres que es trencaven. M’encantava aquell tacte, el de la ronyeta vull dir.

Fa segles que no em trobe eixa ronyeta entre els dits dels peus (potser és una excreció infantil), però apareix en altres racons del cos adoptant noves formes, textures i colors, per exemple, qué em diuen de les crostetes ambrines de cera que apareixen en els plecs de darrere de les orelles? Com han arribat allà?
Menció a part mereixen els mocs, eixos amiguets perlats o foscos, divertits i cavernaris, apegalosos, elàstics o durs com pedres. Ara canta Josele Santiago:

“Y he sembrado gominolas.
Yo las riego con anís.
Y las guardo en caracolas
que me saco de la nariz.”

De la ronyeta del melic ha poetitzat l’Estellés almenys en dos ocasions. I no vull pensar que es referisca a les boletes de cotó o de llaneta. A Coral Romput explica:

“No és possible agafar el cor tal com s’agafa
el melic i amb un dit traure aqueixos residus.”

I al poema X de l’Hotel París diu que hi ha:

“... una pols, unes coses
semblant aquelles que s’hi fan al melic,
dessota cada pota de la taula, del llit,
en els plecs del melic, una pols, unes coses.”

Coses, residus, substància, gorritons, merdeta, ronyeta, diguen-li com vulguen, però tinguen salut, amics i amigues, per disfrutar de les seues pròpies excrecències!

14 comentaris:

peguie ha dit...

Eixe tipus de sabatilla era molt útil als campaments per a banyar-te al riu, als scouts les anomenàvem "les tierra, mar i aire".

peguie again ha dit...

Respecte de la "gorrinilla" del melic, és a dir , la boleta que es fa de cotó o jo que sé, és exclussiu del sexe masculí, crec jo, o almenys jo no en fabrique.

josepmanel ha dit...

No m'ho crec Peguie. Qui eres en realitat, Kyle XY?

peguie ha dit...

De veres, vos ho promet,serà la forma del melic?

Quin dilema existenciual, fer gorrinilla dependrà de la forma del melic o del sexe?

Si hi ha algun testimoni femení que fabrique, que s'identifique, please...

Àngels ha dit...

Caldria encetar una enquesta sobre la cosa, però jo tampoc faig borreta al melic.

Calinca ha dit...

Corrobore les paraules de peguie. Mai he observat en un melic femení la famosa 'pelusa' de què parla Alietes. ¿Serà pels camps electromagnètics dels pèls de la panxa, que fan alguna mena d'efecte d'atracció o condensació?

peguie ha dit...

Calín gràcies pel reforçament de les meues teories.
Jo he observat que a les boletes hi ha pels enganxats, si les ties no tenim pels a la panxa, el tema està clar.

Gràcies Angels per la teua col.laboració.

Comtessa d´Angeville ha dit...

Estic amb peguie i amb Àngels: tampoc faig pilotetes d'eixes al melic...

I no tinc ni idea de quines són eixes sabatilles amfibies de les que parlen...

ko-jons ha dit...

No cal córrer tan de món (com he fet jo) per saber que només un ventre pelut pot fer el borrissol del melic. Les senyoretes (incloses les que parlen als comentaris) el tindran ben pelat.

Alietes el del Corralot ha dit...

Més que les boletes de llaneta o de cotó, de les quals és ben evident la procedència, a mi m'intriga més l'existència d'una ronyeta que es cria al melic; una ronyeta molt semblant a la dels intersticis dels dits dels peus. No l'han trobada mai? Crec que és al que es refereix Estellés quan parla de "residus".

ko-jons ha dit...

Senyor Alietes, el seu capficament en les excrecencies dels racons ombrívols del cos està resultant-me francament pertorbadora. Ara mateix no puc despullar-me sense fer-me una ullada a les concavitats més abastables de la meua anatomia (que no són moltes donades les proporcions que ha anat prenent la cosa al llarg del temps) per cercar proves sobre les seues "teories residuals". Creuaré la linea de l'absurde la nit que li demane a la parenta que m'ajude en les meues prospeccions. M'ho veig vindre...

Alietes el del Corralot ha dit...

Senyor Jons, Ko-Jons, a vegades tenim els tresors tan prop que som incapaços de vore'ls.
Ara tampoc no es capfique, que les alegries no estan només en els raconets del propi cos: busque també en els raconets del cos de la parenta!

ko-jons ha dit...

Li he de confessar que una cosa sempre porta a l'altra...

Alietes el del Corralot ha dit...

Qué més volem?