dijous, 26 de març de 2009

PESSIGADES SONORES (II)

EL GUST

A la taula després del menú degustació, el prepostres. Com de costum l'etern dilema: cuina tradicional versus cuina contemporània. Embafat amb la reiteració d'aquell plat, utilitze la fórmula màgica, la recepta mediadora, eixa sentència per a la bona cuina la qual afirma que qualsevol plat és bo si està ben fet. Una paella pot ser bona o roïna, exactament el mateix que un rissoto amb bolets, parmesà i espuma de caldo de pollastre. De sobte les postres apareixen com a pacificador, distenent tensions sense renunciar a una nova línia de debat. El tradicionalisme edulcorat enfront de l'avantguarda inquieta. Xocolata si, xocolata no. Als anys que duc rosegant inquietuds culinàries, admirant tant el bon fer com la imaginació, la combinació de nous sabors i textures ha anat distanciant-me del dolç tradicional, però mai he sabut renunciar a ell. A la ja llunyana i monotemàtica gastronomia de l'adolescència, se li van anar afegint capes de sabors i colors. El sentit del gust es va amplificar amb una amalgama de plats desconeguts, i el mateix va ocórrer amb la música. La primigènia volença cap a l'electrificació i el cúmul de decibels, va anar deixant pas a un extens menú de nous sons replets de matisos i tessitures. L'anglés, llengua vehicular de la música orige amb mes tradició, es va intercalar en la carta amb altres fonètiques. Així, a la nit, la solitud d'una casa gran es du millor amb els jocs entre foguers, i de fons un primer plat musical amb l'ingredient principal del català. Manel i el seu primer disc "Els millors professors europeus", obrin la cuina musical en la nostra llengua a nous sons.





(Nota de l'autor): Els ingredients de la recepta "Manel", presenten totes les característiques per a ser, en poc temps, reiteratius. Poden arribar a ser el foie musical, que apareix en tots els plats i restaurants.

11 comentaris:

Comtessa d´Angeville ha dit...

Però qui diu que per reiteratiu el foie deixe d'estar bo???

Cul de sac ha dit...

Jo no ho he dit.

Capità Superflipo ha dit...

No diferenciaria la cançó del vídeo de la guanyadora de l’últim festival d’un campament Júnior. En la meua opinió, la catalogaria de simple sandvitx de foigras la Piara, incapaç d’arribar mai a conformar un bon 33. Estes musiquetes no les digereix bé em semblen de bufet lliure i em donen acidesa auricular. Però clar... tot depén del moment, si u té fam, un sandvitx pot semblar sublim i, si u està empatxat, entrar a un bon restaurant pot arriba a ser desagradable....

En qualsevol cas, DJ Cul, he de dir-li que el text de la seua entrada em sembla ben cuinat i apetitós.

Vicent ha dit...

Manel és una de les millor notícies -musicalment parlant- dels últims temps. A la qualitat de la seua música cal afegir unes lletres exquisides, en les que fan fàcil el que és difícil: contar històries i descriure situacions amb múltiples imatges, sensacions i algunes ironies.

"En la que el Bernat se't troba", "Els guapos són els raros" i "Ceràmiques Guzmán" es troben entre les meues preferides del seu disc.

Recomane que els doneu més d'una oportunitat si no esteu acostumats a escoltar quelcom que s'allunye una mica del que escolteu habitualment. El resultat val la pena.


I no m'han pagat res per dir tot això, eh?

Cul de sac ha dit...

Jo, sense dubte, no li he pagat res amic Vicent. Per si l'interessa saber-ho "Manel" actuaran a València (sala El Loco) el proper 23 d'Abril. Igual amb la sorpresa de tenir a Senior i el seu Cor de teloners. Capità jo ja sé la mortadela en barra musical que a vosté li agrada. Totes les seues contra-propostes musicals a l'últim any son passades per la mecanització i l'embotit industrialitzat de baixa qualitat. Ni tan sols és amb olives. Sense sorpreses i repetitives con la botifarra roïna. Ara, ahí està allò dels gustos.

Alietes el del Corralot ha dit...

Clar, Superflipo, reconega-ho: vosté és més de la canya de Big Score!

I crec que té raó en una altra cosa: a este tipus de grups pop català els ha fet molt de mal anar als campaments (anar de colònies, que diuen ells): a Catalunya hi ha un gran moviment d'escoltisme i scout. Els acords dels focs de campament segueixen sonant en les cançonetes d'estos grups.
S'hi barreja també la influència petardogalàctica dels Antònia Font, sobretot en les lletres.

He sentit el disc de Manel (poc) i el seu mezzotempo ja se'm fa, com diu Cul de Sac, massa reiteratiu.

Alietes el del Corralot ha dit...

Ah! I en esta cançó dels Manel també està la influència del pesat de Pascal Comelade, que a mi ja em pareix bé que faces una cançoneta amb instruments de joguet, però tota la puta vida pegant la tabarra amb el trompison?! Serà precís?!

Com el Tàpies amb la pintura matèrica i tota la murga. Xe, que pesats! (Però això ja és un altre tema).

Calinca ha dit...

Jo em pensava que "Manel" era una persona, i ara resulta que són un grup. He sentit la cançoneta del vídeo i estos "Manel" em pareixen un poc fluixangos.

Llunyanament, i salvant totes les distàncies, em recorden una mica a un bon grup dels darrers temps: els nord-americans Fleet Foxes.

el funambuliste ha dit...

a mi m'agraden, ara això sí, reconec que no és un grup que digues "wow"...

intentaré veure el seu directe, que crec que és on es garbellen els bons grups de la morralla...

i al "cocinitas" del culet... és que ets un gola, que t'ho menges tot!!!! i és que ja es sap que l'únic saber que sí ocupa lloc és el gastronòmic... un lloc a la panxa...

senior ha dit...

La reiteració dins del pop no té res e penyoratiu. Al contrari. El que busque transcendència, a fer punt de ganxillo...

Besaes a vostes i a Manel.

Anònim ha dit...

Penyoratiu de penyora, no?