dissabte, 28 de març de 2009

MANUAL D’ESCATOLOGIA (II): PESCADORS DE CERUMEN.

Jo acabava d’eixir de la dutxa, m’havia secat i m’havia posat la muda neta. La iaia Fina m’esperava al sofà. Recorde que a l’alçada del cor, sobre la brusa o el jersenet negre, duia un rastret de floretes de gesmil enganxades amb un imperdible. M’estirava al sofà i posava el cabet a la seua falda. Del balcó entrava la llum del dissabte. Amb un mocador de fil la iaia Fina embolicava una agulla dels cabells, i amb això em netejava les orelles. Delicadament. Primer una orella, i després l’altra. M’embadocava en aquella sessió d’higiene casolana: se m’anaven tancant els ullets, se’m badava la boca i em queia la baveta. Enmig d’aquella calma m’arribava la fragància del gesmil. Tot allò em feia sentir net. Net fins l’últim racó del cos.

Ara isc de la dutxa i procedisc a secar-me ben sec. Quan he acabat (jo passe més temps secant-me que dutxant-me) i m’he embolicat la tovallola a la cintura, agarre un bastonet amb casporres de cotó-en-pèl i dret, davant de l’espill, em pose a furgar-me les orelles. A poc a poc; delicadament: se’m bada la boca fins que llengua i mandíbula em pengen totalment relaxades. En l’espill hi ha un tio miop que fa cara d’imbècil però m’és ben igual. Seguisc furgant. Fins on? Oh, quin gustet! Fins quan? M’aborrone! Se’m tanquen els ulls sense voler. Relaxe tots els músculs del coll. Incline una miquiua el cap per ajudar que aigüeta que puga quedar-hi isca tota. Quasi em penja la baveta i encara em falta l’altra orella. Mâe déu! Humitege els llagrimals d’emoció. Trac el bastonet, li mire la casporra i si està tacada del groc mostassa de la cera, em fa més goig. Les voltes que extrac una porcioneta de cerumen, em sent com el pescador que cobra bona peça: —Hui hi ha hagut sort!—em felicite. —Anem a per l’esquerra!

Els enemics del plaer minimalista diuen que això dels bastonets és un perill que pot lesionar l’oïda. Jo encara no m’he perforat la paret del timpà ni molt menys m’he extirpat el martell, l’enclusa o l’estrep. Arribar al nervi de l’equilibri és inaudit (mai millor dit) si no empres un hamet. Per contra, de furgar-me les orelles només obtinc que satisfaccions. Recomane, això sí, que la inspecció siga setmanal, més que res per l’alegria que dóna trobar cerumen a manta (val a dir que jo no em puc aguantar tant de temps).

Estos moments de plaer autèntic són personals i intransferibles; moments ben propis i íntims, i com a tals cal preservar-los més que al linx ibèric.

2 comentaris:

escrivà de cort ha dit...

I en arribar a l’edat provecta, hom es veu obligat a complementar aquestes manipulacions íntimes amb una de nova: eliminar els pèls que surten pels forats del nas i les orelles, les cerres que creixen a les celles i les arestes dels pavellons auditius. Per a enllestir amb èxit l’operació, s’ha de lluitar amb la miopia i les ulleres progressives. Afortunadament, es venen a les botigues d’electrodomèstics uns aparells elèctrics que s’introdueixen pel nas i les orelles i et deixen fet un Adonis. No és qüestió d’abandonar-se i assemblar-se a aquell ministre socialista d’Afers Exteriors, Fernando Morán (algú se’n recorda?), famós per les seues celles, enterques i espesses, i per les crineres que li sortien per tots els orificis esmentats.

Anònim ha dit...

Senyor Escrivà, la dita popular afirma que on hi ha pèl hi ha alegria. Prove a tenyir-se'ls.