un sobret de sucre al café amb llet, "més no"... ja fa uns anys que vaig abstenint-me del tast dolç a les coses...
bec... i el glop em trau per un moment dels meus pensaments, "umm... ¡que bo!"... sols uns segons, de nou torne a ells, em mire al reflex dels teus ulls, dolç mirall on em trobe tan a gust... "no estic enamorada de tu"... l'amargor del darrer tast em du de nou al present...
un amable comiat només pague... empeny la porta de la cafeteria, "¡quin bon dia fa!"... i passege rumiant... ¿quan comencem a assaborir el tast amarg de les coses... de la vida?
6 comentaris:
Bona idea això d'emprenyar una porta! Moltes vegades ens amaguen allò que desitgem.
De bona idea res, jo no emprenyaria mai a una porta. Podria tindre conseqüencies colpidores (nas dixit).
Jo sempre me'n fique dos sobres de sucre perquè no m'agrada l'amargor del cafè. Soc un mal cafeter?
També m'agrada el timó amb sucre i una xorraeta de licor del mono.
És estrany! no?
joer!!! ara m'he adonat...
¿que estaria pensant quan ho vaig transcriure? o amb qui... bo, amb qui sí que ho sé...
i el cas és que jo em deia: "estos dos borinots que fan emprenyant la porta"... a l'altra aviseu cabrons... jajajaj!!!
i drac, no ets un mal cafeter, tan sols ets un drac que li agraden les coses dolcetes com a mi... un funambuliste i un drac que els agrada el docet, no és tan estrany... ¿o sí?
Espere que no siga de veres que no et volen en lo maco que eres
Espere que no siga de veres que no et volen en lo maco que eres
Publica un comentari a l'entrada