dijous, 19 de febrer del 2009

Una història amb dos capítols

Vaig a contar una xicoteta història amb dos capítols.


Episodi 1

El lloc és Alacant (millor diguem-li Alicante); el context: l'Escola Oficial d'Idiomes. Baixem una miqueta més en la concreció de l'espai. Classe d'anglés. Jo, alumne; tu, tarsan. Ah no, perdoneu, se me n'havia anat el cap...
Sóc alumne d'anglés a l'EOI d'Alicante, sí. Em trobe realitzant una activitat oral amb altres dos alumnes, parlem anglés. Per alguna d'aquelles, dic que sóc de Xàtiva ("I'm from Xàtiva"). Una xica posa cara de sorpresa i em diu: "Xàtiva!! I'm from xxxxx (una ciutat no xicoteta de La Vall d'Albaida)!". És en eixe moment quan pense en l'acudit de Don Pio ("¿¿y qué hasemos hablando en inglés??").
Després de l'activitat, la gent canvia el xip i abandona l'anglés. Em dirigisc a ella parlant-li en valencià i em respon en castellà. En altres sessions, parlem de coses alienes a l'estudi de l'anglés: li parle en valencià i ella sempre respon en castellà. Pense que, com a Xàtiva, a xxxxx hi haurà bastant gent que parle castellà.

Episodi 2

El lloc és Alicante (sí, diguem-li Alicante); el context: prop de l'Escola Oficial d'Idiomes. Concretant més, diré que jo camine per un carreronet que es troba a pocs minuts de l'EOI.
Acabe d'eixir de classe i em dirigisc a la parada de l'autobús amb la intenció d'anar a Mutxamel. De sobte em trobe a la xica de xxxxx i, de nou, posa cara de sorpresa. "Vicent!", diu.
Li parle en valencià i em respon en valencià; en un perfecte i fluït valencià col·loquial. Xarrem durant uns minuts i no dispara ni una en castellà.

FI


El meu primer pensament és crític cap a ella; però després, més fredament, tracte d'analitzar l'assumpte i no tinc sentiments negatius envers la xica. M'envaeix certa tristesa al pensar que això és sols el fruit d'una situació. Pense en conceptes com prestigi social, minoria menyspreada, extinció d'una llengua...

4 comentaris:

Alietes el del Corralot ha dit...

Vicent, no s'ha estranyar vosté, això és com el miracle d'una xiqueta mallorquina que ara no m'enrecorde com li deien, que va ser beneïda per sant Vicent i a la qual va concedir el do de llengües (no sé si la cosa és així o m'estic fent un ambolic dels grossos).
La qüestió és que a Mallorca diuen que hi hagué una santa que tenia el do de llengües: frontera lingüística que passava, idioma que dominava. Jo crec que és el simptoma que patix la seua coneguda: i quin millor lloc per a ella que l'escola oficial d'idiomes? Ella sap (o sent o entén) que l'idioma oficial de l'escola és el castellà i els seus radars no poden fer altra cosa que emetre en llengua castellana. I si no es pot fer d'una altra manera, pôs ben fet que fa!

Alietes el del Corralot ha dit...

He escrit "ambolic" però volia dir "embolic".

Per cert, penjollaires, hauríem de canviar "hermenéutiques" per "hermenèutiques":la e que s'accentua és oberta.

Tadeus ha dit...

Les Escoles Oficials d'Idiomes, ho sé per experiència, són llocs on es barregen moltes llengües de manera quotidiana. Jo en parle sis, i hi ha dies que les utilitze totes, encara que, la que més utilitze dia a dia, amb diferència, és l'anglés. Es produeixen moltes situacions en les quals es passa ràpidament d'un idioma a l'altre. Un dia parles amb algú en francés i el segúent ho fas en valencià. A més, cada parlant té la seua manera de comportar-se lingüísticament, i moltes vegades no cal fer judicis precipitats: una escola de llengües és un espai propici perquè afloren les diverses llengües que cadascú parla, i a més en una varietat de situacions diferents i amb un nombre elevat de persones de diferents procedències i sensibilitats.

Vicent Terol ha dit...

Sona divertit això de la santa eixa...

Estic d'acord amb Calinca: no s'han d'extraure conclusions precipitades a partir d'un fet. No obstant, trobe que aquest cas il·lustra molt bé la situació del valencià a Alacant (o Alicant, com diria Toni de l'Hostal). No sols ningú no parla valencià a la ciutat, sinó que hi ha un ambient d'hostilitat cap a la nostra llengua.

El context que actua en aquesta història no és l'Escola Oficial d'Idiomes, sinó Alacant. Podria haver ocorregut, per exemple, a una acadèmia per a preparar oposicions, o a una autoescola.

Pense que la xica, davant l'altra gent, no vol ser vista com a parlant de la llengua que desperta rebuig; no vol ser identificada com a pertanyent a un grup minoritari. És una reacció humana, comprensible.