El pas important

Després de molt de temps i de reflexionar molt, he decidit donar el pas més important de la meva vida.

Ara que tot això canviarà em venen moltes coses a la memòria, coses de les que estic molt content i que no oblidaré mai, i coses que hauria estat millor que no haguessin passat.

Posats a recordar mai oblidaré aquesta noia que tant em va fer costat i que va ser la mare del meu únic fill.

Recordo quan ella em va trucar dient que el nostre fill estava de camí, jo de seguida vaig marxar de la feina i vaig anar cap a l’hospital on ella m’esperava per entrar a quiròfan per tenir el nostre nen tan esperat.

La meva mare la va acompanyar a l’hospital.

El nen va néixer sense problemes.

El temps passava i el nen anava creixent i ens anava ensenyant com ser pares.

També recordo quan el meu equip de futbol va guanyar unes quantes copes d’Europa consecutives després d’estar uns quants anys sense guanyar res, això m’animava molt per seguir recolzant aquest equip que anys enrere ens havia decebut tant.

Una cosa que em va desanimar molt va ser que la meva àvia a qui estimava molt acabés morint després d’una malaltia molt llarga.

Ella em va educar de petit quant la meva mare anava a treballar per tirar-me endavant a mi i als meus germans, ja que era mare soltera i treballadora.

M’agradava molt anar de festa amb els amics de quan era petit, i amb qui tantes estones al passeig del meu poble havíem passat, tantes estones parlant de projectes futurs que mai es van complir.

Ell nostre fill va entrar en una crisi de la que no va ser capaç de sortir, va entrar en el món de les drogues.

Nosaltres el vam ajudar en tot el que vam poder i més, el vam portat a un centre de desintoxicació però ell no podia lluitar contra aquesta droga que a tanta gent ha matat.

Una nit després de molt de sofriment el nostre fill va morir per sobredosi.

Després d’això la vida de la meva dona i la meva va canviar radicalment.

Una nit a l’arribar de treballar, vaig entrar a casa i les llums estaven apagades, allò no era normal perquè la meva dona sempre em venia a rebre i em feia un peto, però aquella nit la casa estava sola, no es sentia la música que ella solia escoltar.

A l’entrar al menjador a sobre la taula vaig trobar una nota que deia:

“Estimat espòs, desprès d’un temps reflexionant he decidit fer aquest pas important per la nostra vida, marxo de casa, no sé on aniré ni que faré, però des de que el nostre fill va morir no em sento gens be i necessito canviar de vida i fer amics nous, per veure si torno a ser feliç.

No vull que pensis que amb tu no he estat feliç, tot el contrari, al teu costat he viscut els anys més importants de la meva vida i he après moltes coses com a estimar a un home i a un fill, però ara necessito canviar d’aires.

Et desitjo el millor en la teva vida, i que trobis una noia a qui fer tant feliç com m’hi has fet a mi, segur que no et costarà gens trobar una noia ja que ets una bona persona.”

Després de llegir aquella nota el món se’m va caure a sobre i no sabia que fer ni que pensar.

Vaig deixar passar uns dies i vaig trucar a la meva dona, però el telèfon estava donat de baixa.

Jo estava sol, no tenia res de res. Ni dona, ni fill, és a dir res del que em va fer viure tan feliç durant tants anys de la meva vida.

Ara ja no em puc fer enrere, no puc aturar això que em passarà d’aquí una estona que serà el final d’aquest llarg camí, l’últim pas que he fet és un pas endavant en aquell precipici que tantes vegades havia vist de lluny i que ara veig tant a prop.