diumenge, 8 de febrer de 2009

Diàleg

—I dius que no sap quina cosa és el franquisme perquè estava treballant?
—No ho dic jo, ho ha dit ell.
—Doncs jo crec que treballar, treballar... no treballava.
—Ah no? Llavors què feia?
—Home, en aquells anys, “Motxilleta” ja tocava la bateria.
—A la botiga del pare?
—No! No parle de les bateries de cuina que venia son pare. Em referisc a l’instrument de percussió. El tocava en un grup musical.
—Home, doncs alguna cosa feia. I per què l’anomenaven “Motxilleta”?
—Perquè era rodanxó i carregava els estris. Tocar, tocar... no tocava massa bé. Només se sabia el txac-pum-pum, i pare vostè de comptar. Però, com era l’únic que tenia furgoneta per a carregar l’instrumental, doncs els altres el van acceptar sense dir ni piu. I punt!
—I tingueren molt d’èxit?
—Apoteòsic!
—I només es dedicà a això?
—No, va fer altres incursions musicals. Amb els diners que li deixà el pare i el préstec d’una financera avui desapareguda, organitzà un concert de Julio Iglesias i guanyà el primer milió.
—D’euros?
—No! De pessetes. Faltava molt per als euros. Encara tingué temps de perdre’n, de dedicar-se a la política i de tornar a guanyar-ne.
—Pessetes?
—Pessetes i euros!
—Doncs, amb tanta bateria, tant de txac-pum-pum i tantes pessetes i euros, normal que no tinga ni puta idea de qui era Franco.
—No ha de tenir-ne? És un polític! A més, no li ha amollat al gerent d’El Mercantil això de «los flechas y los arqueros»? Doncs... alguna cosa sabrà del franquisme.


17 comentaris:

Anònim ha dit...

Si Sr. desenmascarem al feixista!

Peguie ha dit...

Una "rusotada" més: " el cotxe com la dona, no es deixa a ningú " (entrevista a Las Provinvias)

Digne d'un tio que té dos càrrecs públics.

Carme ha dit...

“Motxilleta” és una cosa com “Il Caimano” però en petita escala. Fa uns dies, Berlusconi, en ser preguntat per les mesures que pensava prendre contra la violència de gènera, va contestar el següent: «Hi ha violència de gènere, perquè hi ha dones molt guapes. Hauríem de fer servir l’exèrcit, però no tindríem prou soldats per a tantes italianes guapes com hi ha».

Calinca ha dit...

Parlant de política, ¿no us sembla certament patètic que en la capçalera del Penjoll hi haja una bandera, en aquest cas una senyera onejant al vent? Hi ha moltes coses politizades en esta vida, per exemple un blog sobre el 'art de paraula'. M'imagine un possible lector 'pepero' del Penjoll. Supose que, en vore la bandereta, no tardaria ni mig segon en anar-se'n a un altre lloc. ¿És eixa la funció de la bandera? ¿Allunyar el 'contrari'? És per això que quan llisc textos com el de l'escrivà, escrit, per cert, amb bastant poc enginy, pense que ideològicament i políticament cal que alguns revisen moltes coses que donen per 'naturals' o 'justificades'. Sobretot quan es parla de polítics que, entre altres coses, guanyen per majoria absoluta. ¿No serà que els seus rivals són també, absolutament, o al menys una mica, incompetents, o estan allunyats de la realitat?

Anònim ha dit...

Lo de "petita escala" ho dius per el pes polític o per el tamany físic?

Forella fina ha dit...

M'ha paregut que passava un carro...

Anònim ha dit...

Que una persona guanye per majoria absoluta no vol dir que tinga la raó absoluta, no creus?

josepmanel ha dit...

En contestació a la reflexió que fa el sr. Calinca, diré que precisament la bandereta fa que molts peperos facen una llegideta del que ací es diu. Actua més bé com a reclam ja que, com a éssers humans que són, també tenen la seua vessant morbosa. O vol dir vosté que no s'escolta la Cope de quan en quan?

Vicent ha dit...

Amb tots els respectes, jo crec que si algú s'espanta en veure la bandera, no és aquesta qui allunya la persona: és la persona qui decideix allunyar-se.

Personalment, em sembla bé que estiga la bandera, com a reivindicació identitària.

Però he d'afegir que jo sols sóc un lector d'El Penjoll, recent col·laborador, diguem-ne, extern.

Calinca ha dit...

Anem per parts.

- Que una persona guanye per majoria absoluta vol dir, entre altres coses, que els seus rivals polítics són prou ineptes.

- Interessant gir argumental el de Josepmanuel. De tota manera, li diré que jo no escolte absolutament mai la COPE, perquè no m'importa ni el més mínim.

- Sempre he pensat que El Penjoll és una iniciativa colectiva i plural. Posar una bandera en la capçalera, siga la que siga, limita la pluralitat. Sembla com que es vol transmetre el següent missatge: 'Als autors del Penjoll els pareix bé escriure sota una bandera determinada'. ¿No és això una mica lamentable? Em dóna igual quina siga la bandera, la quatribarrada, la d'Espanya o la de Bhutan. ¿Què té això a vore amb l'art de paraula? ¿O és que per a alguns 'art de paraula' equival a 'art ideològic'?

escrivà de cort ha dit...

El senyor Calinca diu quatre coses algunes de les quals m’agradaria refutar. Pel que fa a la bandera, més que refutar, voldria contar una anècdota. Fa quasi un any, vaig rebre un missatge una mica destrellatat d’El Penjoll convidant-me a participar com autor. Jo no tenia ni idea de quina cosa era això d’El Penjoll. Vaig entrar al blog i, en veure la bandereta, el meu primer pensament va ser: «Aquests són blavers!». De seguida poguí comprovar que la cosa no anava de catalanistes ni blavers, però vaig seguir sumit en un absolut desconcert. Bona prova del que dic és que, durant un temps, vaig tenir el link d’El Penjoll a la secció d’humor del meu blog (els pseudònims dels penjollaires em semblaven francament desficaciats). Finalment, en comprovar que en realitat es tractava d’una bitàcola literària, vaig acceptar la invitació.

Respecte a l’expressió «textos com el d’escrivà», bé que no és massa explícita, imagine que deu referir-se als escrits de caràcter polític o ideològic. Si és el cas (com sembla corroborar un segon comentari), em crida l’atenció l’al·lèrgia de Calinca envers aquesta modalitat literària. Fa poc, ja criticava un poema d’“Aixàtiva, Aixàtiva”, d’Elies Barberà, pel seu contingut polític. Què li passa amb aquesta classe d’escrits, Calinca? Independentment de la seua qualitat o enginy —qüestió en què no vaig a entrar—, pertanyen a un gènere que ha conreat gent com Pablo Neruda, per posar un cas. S’espanta vostè de llegir un text polític? El meu no és, en realitat, un text polític —no entra en continguts ideològics concrets—; intenta ser només una mera paròdia, burla d’un personatge arquetípic que ni tan sols identifique amb nom propi —tot i donar prou pistes per a la possible identificació—.

Tampoc no entenc què vol dir vostè amb la frase «ideològicament i políticament cal que alguns revisen moltes coses que donen per 'naturals' o 'justificades'». A quines coses ‘naturals’ o ‘justificades’ es refereix? Li sembla que no és lícit burlar-se d’aquells individus que, emparant-se a la seua majoria absoluta, adrecen sovint les seues brofegades de mal gust contra ciutadans inermes? (conec alguna persona que n’ha estat víctima). Està o no permès de prendre’s una mena de rescabalament, de petita venjança si es vol, contra aquests personatges? Té cabuda en El Penjoll la sàtira contra un polític que diu públicament desconèixer què és el franquisme? I no parle d’atacar-lo de manera partidista; aquest atac li l’haurem de reservar a una oposició que sovint sembla —en això li done tota la raó— prou incompetent o allunyada de la realitat.

Aquil·les Sisternes ha dit...

Sincerament, pense que la bandera d’El Penjoll fa gràcia perquè no és ni la quadribarrada, ni la d'Espanya, ni la de Bhutan. Si s’hagués d’establir qualsevol paral·lelisme, hauríem d’anar a la bandera pirata o a la bandera del “Reino de Redonda”. Per tant, a la pregunta cal·linquista «què té a veure la bandera d’El Penjoll amb l'art de paraula?», jo contestaria: Molt!

Ara bé, jo volia referir-me, sobretot, a la segona pregunta de Cal·linca: «'Art de paraula' equival a 'art ideològic'?». Bona pregunta, sí senyor! Planteja el famós dilema que ha obsessionat molts artistes: «Art pur o art compromès?». És la pregunta que turmenta el protagonista de la pel·lícula “Mort a Venècia”, adaptació de la novel·la homònima de l’escriptor alemany Thomas Mann.

Ja sé que el blog (ui, perdó; bloc) compta amb persones tan assenyades i ardides com Refelet, Peguie, Santíssim Pare, Pol, Capità Superflipo, Cul de Sac, Tarsan, Alietes, Drac, Funambuliste... Però no crec que siguem capaços de trobar solució al dilema. A no ser que... el gran Cal·linca ja l’haja trobat.

Calinca ha dit...

Sr Escrivà, rellegint el meu anterior comentari me n'adone que l'he escrit amb presses i sense expressar amb massa claredat el que volia dir. He mesclat una mica les idees i m'ha quedat la cosa bastant embolicada. Quan he escrit "textos com el de l'Escrivà" pensava en altres textos apareguts al Penjoll, com ara alguns escrits per Refelet, amb un rerefons polític molt determinat. No sé, potser he anat de la bateria a la bandera sense massa miraments. ¿Què hi farem? Porte des del primer dia, ja fa més d'un any, queixant-me de la politització del Penjoll, com ara amb les banderetes i coses semblants, i això em pot dur, de vegades, a exagerar les coses. Però ja arribarà la primavera.

josepmanel ha dit...

En qualsevol cas, per a bé o per a mal (jo pense que més el primer) quan un utilitza la paraula, ja pren partit per alguna cosa. I el fet polític, per mi, és inevitable. No sé si això justifica la bandera (sota la qual jo em sent còmode)però pot personalitzar el fet cultural de molta gent que escriu. I mira que jo estic d'acord en allò de que la cultura ja està massa polititzada!

Calinca ha dit...

De la mateixa manera que vosté se sent còmode sota la bandera, es pot imaginar que hi ha gent que se sent incòmoda. Al final resultarà que és impossible que un grup de persones es junten al voltant de la literatura sense que hi haja un component polític o idològic clar. Però això no ha de ser necessàriament així. Els números primigenis del Penjoll, tan càndids i quasi adolescents, no incloïen cap bandera en la portada, i ni tan sols es limitiva els textos a una determinada llengua (jo vaig escriure un relat en castellà i una traducció d'un poema anglès també al castellà). Ara El Penjoll és una mica d'una altra manera, com si tinguera una espècie de missió que complir. A mi em sembla molt bé, però, ¿què hi pintaria jo, com autor? D'alguna manera, símbols com ara la bandera i algunes actituds molt definides actuen com a element excloent. ¿Quina és la funció de tot açò? ¿Excloure'm a mi i a altra gent que no participa d'aquesta 'veritat revelada'? Potser, en el fons, no és altra cosa que això.

Lo Pol ha dit...

Aiiiiiiiiiiiiiii!

Alguna reflexió sobre aquest interessant debat:

En aquest ex país optar per un tipus d'activitat cultural i més en la llengua pròpia, et situa ideològicament. És trist, però és així. A mi la bandera i algunes de les entrades tampoc no em fan massa il·lusió, però la pluralitat comença per reconèixer la pluralitat pròpia dels membres d'El Penjoll que, molt majoritàriament, és la que és.

I deixent-nos de bajanades: ¿Ara resultarà que Rus i el PP, amb les seues actuacions, no fan ideologia? ¿O què collons és el lema turístic de la ciutat presentat en castellà? ¿Ara resultarà que Canal 9 no fa ideologia? ¿Fa alguna cosa la Generalitat per integrar-me a mi, per a que no em senta molest?

Per acabar: Hi ha una ideologia en este país que és majoritària i que, sociològicament, s'adapta molt bé al pensament i les aspiracios mitjanes. El mateix flato i ànsia d'enriquiment, tot siga dit, que ha fracassat els darrers anys com a motor econòmic i social. Davant d'això, estic en el meu dret d'optar per la meua pròpia veritat revelada amb els seus defectes, inconcreccions i inexactituds. Això faltava. I sí: Cal·linca té raó quan parla de la ineptitud de l'oposició i la manca, almenys fins ara, d'una alternativa seriosa, que tot puntua. Quin rotllo.

josepmanel ha dit...

Podem simplificar, o arrodonir, o el que es vulga dient que ens apleguem només al voltant de la paraula (i el seu art). Que l'epicentre de la nostra trobada és el verb. No és la meua intenció excloure ningú (sempre he pensat, més bé, que sota aquesta bandera era jo qui era cada vegada més arraconat), ni negar-li la paraula a ningú, tampoc. No crec que "El Penjoll" siga un projecte purament ideològic, tot i que ací s'han manifestat opinions ben concretes i arriscades. No m’agradaria tampoc que aquest tros de tela fora en realitat la mordassa que emmudís el personal amb coses interessants què dir. Si cal fer bandera d’alguna cosa, doncs fem bandera de la paraula. I ja no vull parlar més de draps.
Per cert, ara eixirà la meua "afoto" perquè hui parle des de casa meua.