dissabte, 17 de gener de 2009

Els pencaires.

Fa uns dies, en veure els noms de les il·lustres persones que componen el jurat del premis blocaires, vaig retrobar la pista d'una amiga de l'institut, Raquel, i el seu record em va fer assaborir com feia temps no em passava, les desventures d'aquella època de cubates tropicals i de logaritmes neperians. Raquel és avui una intel·lectual reconeguda, i les seves investigacions sociolingüístiques susciten gran interès (algunes les podeu consultar a la web, les recomane), s'ha fet un lloc en el dificil món universitari; i això ha estat gràcies al seu gran esforç, la seva enorme dedicació a l'estudi davant de qualsevol dificultat, i dificultas n'ha tingut i moltes. La vaig recordar llevant-se al matí quan encara no havia despuntat el dia per a baixar a Xàtiva des de Bisquert i anar a les classes particulars d'aquelles matemàtiques resistents, inexpugnables, de tercer de BUP, i la vaig imaginar a casa, sense poder eixir fins que la seva mare no s'entendria amb la nostra cara adolescent que demanava furiosament aire, velocitat, moviment. I desprès, a la facultat de Filologia, on va deixar els colzes pelats. I vaig recordar també altres amics com ella, que no es cansaven mai de llegir i de "penjar" escrits, que somiaven en veure la seva primera novela publicada, que escrivien poemes en la última pàgina de la llibreta d'anglès, i que jugaven a ser deus amb el verí del teatre. Són gent d'una matèria especial, els que agafen cada dia el cotxe com des de fa vint anys per anar a fer classes a València, a Burjassot o a Ondara, els que no es cansen mai de explicar-te el que han fet a la feina, els que van començar treballant de mecànics i avui encara no es creuen que pogueren haver anat a la universitat, quan anar a la universitat era un luxe que molt pocs podien gaudir.
Ja fa messos que es parla de la "cultura de l'esforç", diuen que s'ha perdut. Jo no ho veig així, estic rodejat de pencaires, de treballadors immensos, que es deixen la pell cada dia en allò que fan, des de servir una canya fins a publicar una tesi doctoral. Quan era petit ens deien la generació del baby-boom, i desprès ens van canviar el nom pel de "generació X", deien que no sabiem el que voliem ni on arribariem. Ara ja ho sabem, el nostre destí era ben fàcil: treballar i treballar... o es que algú pensava que podia ser d'una altra manera?

9 comentaris:

Peguie ha dit...

Aquelles persones que coneguem a Raquel sabem que les "mates" i ella eren incompatibles. Recorde que vam haver d'anar a classes particulars... Ara a comentar textos, no hi havia qui ens guanyara i és que hi ha gent que des del principi tenia clara la seua vocació...Ella em deia: per a que necessitem aixó? i el cas és que tenia raó...

Per cert, bona entrada!

Jesús Badenes ha dit...

Molt bona entrada...

refelet ha dit...

Per què no fem un un debat sobre aquest tema?

Roger ha dit...

Jo també m'he sentit identificat.
Roger

Capità Superflipo ha dit...

Bona entrada, Sr. Aschenbach. Espere que estos comentaris positius que està rebent, l'animen a participar més sovint al bloc.

Comtessa d´Angeville ha dit...

La generació perduda...

Drac Montdúver ha dit...

Interesant reflexió estimat Aschenbach.
Tots hem pencat i de debò.
Encara que... temps ençà em sembla que pencàrem i penquem a gust.
Gaudint del procés i dels resultats.
Que la il·lusió no es perda!
Forta abraçada.

Anònim ha dit...

Estic sorpresa però també profundament agraïda a l'amic o amiga de l'institut que m'ha posat com a exemple d'una generació de pencaires. I reprenent el fil d'una frase d'aquesta entrada, que tan m'ha agradat (no podia ser d'un altra manera) he de dir que potser no sabíem allò que volíem (qui ho sap això?), pero potser sí sabíem allò que NO volíem. En tot cas, jo ho vaig tenir clar des de ben xicoteta: no volia ser com ma mare. I que se m'entenga, no volia, per mi, el rol de mare i dona de la casa que em semblava ben avorrit i monòton. I ho repetisc, no ho volia per mi, no siga cosa que es pensen que critique aquesta feina tan necessària que tradicionalment hem fet (i encara continuem fent) les dones. Per això, ja m'ho imaginava en aquell moment, calia treballar i guanyar diners. I ja que t'havies de passar la vida treballant, millor fer-ho en alguna cosa que t'agradara i molt. I així vaig anar descobrint altres coses que no volia (com ser profe d'institut, després de tot el que els vam fer passar!) o patir més fred allà a les terres del Quèbec.

Anònim ha dit...

Encara les dones seguim lluitant per escriure cadasquna el nostre guió sense que ens marque la societat el que hem de fer, però resulta difícil, complicat...esgotador.Sempre donant explicacions, desmentitnt allò que no vols o que vols i que es dona per suposat que no vols...cansino.