ARCADE FIRE - Neon Bible (2007)
Després de l’impacte en els cercles indies del seu àlbum de debut, l’excel·lent Funeral (2004), molts puristes esperaven el segon treball dels canadencs Arcade Fire amb les pistoles carregades convençuts que no podia ser millor de cap de les maneres. Quan algú s’autoconvenç d’alguna idea, és difícil alterar-la, però tot i la càrrega de subjectivitat, a Neon Bible (2007) trobem arguments suficients per almenys defendre amb certa solvència el contrari. Sortejant en alguns passatges els perills de la sobreproducció –ací l’èpica és el discurs, no l’embolcall-, Arcade Fire va aconseguir conjugar la riquesa sònica i poli-instrumental del seu primer amb encerts indiscutibles de composició.
A Neon Bible hi ha dos cançons que posen en perill l’equilibri del conjunt, per inabastables: la primera és Intervention, un tema copsant, un esborronador exercici musical sostingut en uns orgues feridors, amb aires eclesiàstics (el disc està gravat en vàries esglésies, aprofitant la infraestructura musical de les mateixes), i uns jocs vocals on els cors acompanyen amb dramatisme la sentida interpretació de Win Butler. Una meravella. La segona joia és No cars go, un tema pop, en un sentit ample, però amb el segell de la banda, i sobre la qual va existir una estranya però plausible unanimitat en foros i llistats sobre el millor d’aquell l’any.
La potència d’aquests dos temes planeja sobre la resta, però per sort composicions com Black mirror, Ocean of noise, Neon Bible i algunes altres suporten amb dignitat les comparacions i fins i tot es paladegen amb grat perquè contribueixen a filtrar les dosi de grandiloqüència, com qui necessita carícies suaus i mesurades després d’una sessió de sexe intens. Sí, és cert: Neon bible és excessiu, èpic i grandiloqüent. Però és boníssim.
A Neon Bible hi ha dos cançons que posen en perill l’equilibri del conjunt, per inabastables: la primera és Intervention, un tema copsant, un esborronador exercici musical sostingut en uns orgues feridors, amb aires eclesiàstics (el disc està gravat en vàries esglésies, aprofitant la infraestructura musical de les mateixes), i uns jocs vocals on els cors acompanyen amb dramatisme la sentida interpretació de Win Butler. Una meravella. La segona joia és No cars go, un tema pop, en un sentit ample, però amb el segell de la banda, i sobre la qual va existir una estranya però plausible unanimitat en foros i llistats sobre el millor d’aquell l’any.
La potència d’aquests dos temes planeja sobre la resta, però per sort composicions com Black mirror, Ocean of noise, Neon Bible i algunes altres suporten amb dignitat les comparacions i fins i tot es paladegen amb grat perquè contribueixen a filtrar les dosi de grandiloqüència, com qui necessita carícies suaus i mesurades després d’una sessió de sexe intens. Sí, és cert: Neon bible és excessiu, èpic i grandiloqüent. Però és boníssim.
7 comentaris:
Jo a estos els vaig sentir una versió amb U2 de Love will tear us apart i com que no m'agradà gens i me va semblar una falta de respete a la cançó ja no m'agrada cap altra de les coses que han fet
A mi els Arcade Fire m'agraden molt, i m'encantaria vore'ls en directe, on crec que són tot un espectacle. Naturals de Montreal (Canadà), les seues lletres barregen a vegades l'anglés i el francés, i això els dóna un caràcter molt peculiar, com ara en "Black Wave/Bad Vibrations", un dels meus temes favorits de "Neon Bible". Potser algun dia podríem dedicar un article a cançons pop/rock on es mescla francés i anglés. Hi ha molts exemples, i alguns d'ells notables, com ara "Ici les enfants" dels Monochrome Set.
No sabia que els Arcade Fire havien fet amb U2 una versió de "Love will tear us apart". Em resulta difícil escoltar esta cançó en una veu que no siga la del recordat Ian Curtis, dels Joy Division.
Pues no cal que l'escolte Calinca. Quina manera de cagar-la!
Doncs ara ja és tard, perquè he escoltat la cançó i, efectivament, en esta versió perd pràcticament tot el que tenia de bo, particularment l'atmosfera íntima i una mica claustrofòbica de l'original. No res, com si l'haguera versionejat l'Orfeó Donostiarra.
Per cert, Sra Comtessa, aprofite per besar-li les mans. M'he passejat una mica pel seu blog, el de la Muntanya Màgica, i pel que he llegit, sobretot en un missatge on es feia clara apologia de la poligàmia, veig que es vosté una mica de la branca libertina. Un motiu més per continuar llegint el seu blog, si li sembla bé.
CONTINUE CONTINUE!
Cal:linca! que te va el sado!!!
Sr Kal·linka que açò no és un xat!que ací els demés vegem el que vosté diu i això de besar les mans, està fora de onda, ha de besar-li el piercing, home, actualitze's un poc!
Publica un comentari a l'entrada