Josep Romeu
Amb molt puntualitat i després d'una espontània presentació va eixir a escena Josep Romeu, que portava el seu primer treball Petjades. Romeu és molt jove, senzill i humil. S'acompanya amb la guitarra de forma discreta però suficient. Però això sí, té una excel·lent veu amb la que entona on vol. En alguns moments ens recordava al primer Feliu Ventura, del qual, de fet, va fer una molt bona versió de Si ens queda la cançó. També en feu una versió de La samarreta d'Ovidi Montllor (també versionada per Ventura) i un parell de versions dels Esquirols, una d'elles, la famosa Torna, torna, serrallonga. Entre aquestes intercalà les seues cançons, algunes d'elles, força reivindicatives, com Valset per com partir, que interrompí en alguna ocasió per cridar: Visca la terra! amb la resposta unànim que imagineu. La seua cançó més aplaudida, però, fou Diners, una paròdia dels afanyosos de la pela. Tot i que ja havia actuat a Vallada feia un any, s'acomiadà, emocionant, repetint una i altra vegada que estava molt content d'estar al País Valencià. Cesk Freixas
Tot seguit, eixí Cesk Freixas, molt més solt amb la guitarra, però no tant amb la veu i abusant una mica dels ritmes rumberos, cosa que paliava amb una major seguretat i espenta a l'escenari. Cesk Freixas és baixet, però d'un aspecte fort i compacte, com si concentrara l'essència d'un guerriller de la cançó. Les seus lletres, més conegudes pels assistents, foren molt corejades. I a l'igual que Josep Romeu, les interrompí per cridar les consignes: Visca la Terra! i altres com socialisme, llibertat o independència. Però de la seua actuació, volem subratllar, sobretot, un detall: Si ja ens havia sorprés molt gratament Josep Romeu en dir que anava a tocar una cançó d'un cantautor de Xàtiva, més ho va fer Freixas, quan entonà el segon tema de la nit: Al vent (versió rumba). Aquesta no sols, quasi que obrí l'actuació, també la tornà a tocar en acabar. Més encara, Freixas hagué de demanar disculpes als canalins quan li dedicà una cançó a "Xàtiva, eixa bonica ciutat"(tot seguit hagué d'afegir: "eh, que Canals també és bonica, eh?"). La cançó era La princesa de la revolta.La princesa de la revolta
L'emocionada dedicatòria de La princesa de la revolta a Xàtiva, la constant i incontenible voluntat d' al·ludir a la ciutat que tant propera s'olorava des de Canals i les versions de Raimon, Feliu i l'Ovidi per part Freixas i Romeu, diuen molt del què signifiquen i com es perceben encara, Xàtiva, Alcoi i les Comarques Centrals per a molta gent del Principat i altres llocs dels Països Catalans. Això segurament ens hauria de fer reflexionar, al igual que el fet que un grup de joves, sense massa mitjans, puguen organitzar unes jornades i portar a cantants de cert renom (com Freixas) mentre a Xàtiva, per exemple, hem d'aconformar-nos amb vore a Alfonso Rus tocant la bateria i dient-nos burros i titots (açò darrer, pressumptament).
4 comentaris:
Trobe molt interessant que hi haja en la Lloca un cartell que diu: "No es poden consumir porros en aquest local", però m'agraden molt més els cartells que, simplement, diuen: "Prohibit fumar", tan necessaris en este país retrògrad on encara es permet fumar en llocs públics.
ªQue llàstima en la quantitat de cantautors que hi ha que no s'organitzen més coses,
i si quan el penjoll tinga un any fem una trobada i convidem a uns quants a Xàtiva?
jo estava alli i em va agradar més el primer, l'altre pareixia Peret.
Si ho mirem ben bé, el CSA no és un lloc públic, sino un lloc privat que s'obri a la gent.
Els dos van cantar, cadascú al seu estil, meravellosament.
El CSA La Lloca s'enlaira amb força!
Salut des de Canals!
Publica un comentari a l'entrada