dijous, 16 d’octubre del 2008

Músiques al vent: El primer videoclip valencià

El 1977 (quasi res) Pep Laguarda i Tapineria llançaven un disc llargament assajat al carrer Tapineria de València (i d'aquí el nom del grup que acompanyava a Pep Laguarda) i que va rebre el significatiu títol de Brossa d'ahir. Pep Laguarda posava així la primera pedra de l'anomenat Rock Mediterrani. A aquest i l'increïble i polifacètic Pep haurem de dedicar-los un Músiques al vent. Però ara només volia parlar-vos del videoclip Milanta anys llum. Aquesta era una de les cançons de Brossa d'ahir per a la qual Juan Carlos Martí realitzà una pel·lícula a partir de dibuixos de Pep i Garri Campanillo (autor de la portada de Brossa d'ahir i membre de Tapineria). En sentit estricte no es tractava d'un "videoclip", ja que es gravà en 16 mm i la paraula ni existia, però la funció era la mateixa: il·lustrar amb imatges una de les cançons i servir-li de presentació o promoció. I de fet, sembla que arribà a emetre's per televisió. No debades l'original es trobava als estudis d'Aitana quan un incendi el va destruir a principis dels huitanta. Quan Laguarda es va decidir a reeditar Brossa d'Ahir el 2004 realitzà prèviament una tasca de recerca per recuperar el videoclip. Finalment trobà còpies en betamax i super 8. Si de per si els dibuixos de Garry i Pep tenien una estètica anys vint que recordava el Gat Felix, Betty Boop o les primeres produccions Disney, l'aspecte degradat i envellit que va resultar d'extraure el Milanta d'aquestes còpies de còpies encara li ho va accentuar més. Els seus dibuixos, a més, estan emparentats amb el que es va anomenar línia clara valenciana. La línia clara és un estil de còmic que es basa en utilitzar molt la línia i prescindir d'ombres. Un exemple reeixit és Tintin. Al País Valencià dels 70 i 80 hi havia un corrent diferenciat de la qual podríem citar a Miguel Calatayud, Mique Beltran, Micharmut, Daniel Torres, Sento o Mariscal. Justament, un dels elements distintius d'aquestos era una tipografia que utilitzaven sovint: lletres molt amples sense quasi forats. Aquesta era una herència del disseny valencià dels anys 30. Es pot observar a molts dels cartells de la República i, encara avui, als dos refugis antiaeris que resten a València al Barri del Carme i, també, a Milanta anys llum. En ell, Garry i Pep, tot i això, optaren per escriure en castellà, tal vegada per "guanyar" en comunicació. La imatge espectacular de fons on es veu la lluna està presa de l'extraordinària portada de Garry i, com no podia ser d'altra forma, el final és pura psicodèlia. Tot, i que es tracte d'una animació rudimentària, podríem dir que no sols és, probablement, el primer videoclip valencià (en el sentit que es canta en la llengua de valència), sinó també, probablement, la primera pel·lícula d'animació valenciana. Actualment Laguarda ja no fa música, però Garry ha resuscitat recentment Tapineria. També un dia li dedicarem un article. Espere que disfruteu del vídeo.


3 comentaris:

Cul de sac ha dit...

Bona entrada Rafelet, per a una bona part de la crítica especialitzada actual (inclosa la del submón indie), "Brossa d'ahir" (Pep Laguarda i Tapineria), "Humitat Relativa" (Remigi Palmero) i "Cambrers" (Bustamante) són la santíssima trinitat del denominat pop-rock valencià. En esta ocasió, i no vull crear un mal precedent, estic prou d'acord, encara que crec que caldria contextualitzar i matisar. El que si em pareix indiscutible, és que molts grups de huí, del denominat nou rock en valencià, haurien de mirar-se en l'espill d'estos tres treballs, en la seua creativitat i la bona faceta musical-instrumental dels seus components. En els setanta els autors mencionats no van dubtar, ni van renegar, de la influència sobre ells de "Qualsevol nit pot surtir el sol" (Jaume Sisa). En l'actualitat Devendra Benhard és un bon exemple de treball paral·lel, i al mateix temps elogiat, al bon criteri creatiu d'estos tres pardals. Potser (segur) hauran discrepàncies amb esta opinió (personal i intransferible), però per davant de tot li agraïsc l'entrada. Salut.

Alietes el del Corralot ha dit...

Molt bona feina, Refelet: Arqueologia de la fina. Ara, el vídeo en qüestió em posa prou malalt de tanta innocència i simplicitat (deu ser l'entrepà que no se m'ha posat bé) : estrelletes, planetes, llunes,... Bob Dylan, panderetes,... Jaume Sisa i Pau Riba podrien fer-li els cors al blues: una orgia galàctica, tu! Nostàlgia setentera?... Qué ha quedat de tanta innocència? Qué ha estat d'aquells hippies? Malparits! Qualsevol nit pot sortir el sol: bla, bla, bla.

Esta vesprada he passejat deu minuts per eixe temple del consum que és l'FNAC i he tingut el cd de Pep Laguarda en les mans. No cal dir que he estat temptat de comprar-me l'antigalla, però el sentit comú m'ha frenat els dits que ja corrien cap a la bitlletera.

refelet ha dit...

Moltes gràcies pels comentaris a tots dos. Desconec Devendra Benhard, escoltaré alguna cosa. Respecte a Pep Laguarda, sembla que prompte en sabrem més (de si ha quedat alguna cosa o no). Mireu aquesta pàgina: http://www.habitamos.com/post/58782/masicos_para_pep_laguarda.