dilluns, 22 de setembre de 2008

Músiques al vent: Josep Didac

La irrupció de Josep Didac al nostre panorama musical ha passat desapercebuda per a quasi tots. Tot i això, ja té dos llibres disc de poemes o cançons. Un publicat en català i l’altre en francés, llengua que domina. M’ocuparé ací del primer, Cants Truncats, daurats d’arròs, Ajuntament de Manuel, Diputació de València, 2007 (173 pàgines i més de 100 poemes- lletres de cançons, 1 CD amb 12 cançons). De Josep Didac, no sabem quasi que res. Només el que es pot deduir de la seua pàgina i el seu llibre. El fet de no ser un jovenet novell, el seu semianonimat, el retorn d'un llarg exili d'emigrant, el fan tan legendari com els herois anfibis que canta. La seua música és senzilla: simples arpegis de guitarra acompanyats d'una veu forta amb la textura dels homes del camp que fila amb sentiment. A aquesta se sumen una dicció no contaminada per la uniforme pronuncia apitxada i estàndard. Una forma d'entonar i dir plena de matisos que quasi havíem oblidat. Sembla que va nàixer a Manuel o L’Ènova allà pel final dels cinquanta. És un cantautor i poeta tardà que portava anys elaborant el seu cant. La seua formació sembla autodidacta. El mestre franquista de la seua escola pegava carxots i no li agradava. I el més important, per viure calia treballar des de menut. Els anys seixanta han estat retractats per nostàlgics de la dictadura com època d’esplendor. Per a molts, en realitat, van ser, de la postguerra, continuació. La immensa majoria de la població a Xàtiva i voltants era agrària. L’arròs encara era un cultiu fort (hi ha fotos dels camps inundats al voltant del Puig) tot i que la taronja ja s'imposava. Tots els pobles tenien els seus valents, diu Josep Didac, i ens parla dels enganys en el preu de les garbes, dels salaris no cotitzats que els rics els furtaven, de l’emigració, de l’home immers en l’aigua dels bancals d’arròs de València i el Deltebre que al arribar la nit no podia amb el seu dolor. De les dones i les mares que esperaven treballant, dur, a casa, aprofitant l’últim retall per solsir. Un món, això sí, no contaminat, on les brosses del camp tenien un nom i servien per fer pastissets i alimentar. Cants Truncats, és l’epopeia diària del segador, del llaurador, de la gent del camp al País Valencià, i al Deltebre i Catalunya i molt més enllà. Una història repetida una i altra vegada on sempre perdien els mateixos: “a França o Espanya sempre perd qui es banya”. És el cant d’un món, no uniformitzat, amb cultius diversos, respectuós amb el medi i sostenible. A Didac li causa ennuig l’abús del monocultiu de tarongers, la dessecació de les marjals, la mort del Xúquer, la desaparició del trenet que comunicava les Comarques Centrals. Didac canta també el paisatge de la seua terra més immediata, Manuel, L'Ènova, Sants, Santa Anna, i el del País Valencià (Catarroja, Alberic, Sollana) i Catalunya (el Deltebre, Girona, la Bisbal) i la tota Mediterrània. És, a més, un cant conscient que ens recorda l'autoodi valencià i assenyala, valent, als que ens humilien: els castellans. És, a més, el cant d'un home enamorat, de la seua dona, de sa mare i de la feminitat. No oblida tampoc els exiliats, ni els perdedors de la Guerra Civil. I sobretot, sobretot, canta a la gent anònima del camp i a aquells que, com Joan Pellicer, els han atés. Finalment, els Cants Truncats són cants contra la guerra i el rebuig a la immigració, ja que tots som emigrants ("...ací no cabríem si ara en tornaren!"). Cants contra la desmemòria i la ignorància, per recordar com eren nosaltres no fa tant. És la paraula senzilla i clara d’una veu autèntica i esgarrada pel treball honest que parla des de l’esforç i l’experiència. Els seus versos no miren floritures de mètrica. Tenen la sensibilitat, el ritme i la rima de la poesia popular valenciana i la força d'un crit que ni al flamenc enveja. És un cant que naix de la terra i l’aigua, del carrer i la plaça. Poesia des del poble per al poble. Poesia de cor, sentiment i esforç, al marge de circuits comercials i intel·lectuals. Però poesia compromesa i conscient que lluita per un món millor. Una lectura recomanable per a tots els que vivim entre la Serra Grossa i l’Albufera. Josep Didac ha fet, a més, algunes exposicions en col·laboració amb Miquel R.Martí, artista que mira d'il·lustrar la seua paraula pregona. Ací vos deixe amb una poema i un muntatge audiovisual sobre dues cançons de Didac i unes imatges de la seua web que han realitzat, gentilment, els xics de El Penjoll TV. A la seua web, Cants Truncats, trobareu més cançons i informació. Anime també a la Mitja Galta, associació cultural de Manuel, i a Toni de l’Hostal (cantautor a carro i haca) i al seu amic Pau Alabajos, a que compten amb Josep Didac (si ell vol), en un d’eixos concerts a diferents veus tan divertits que fan, doncs considere que és una veu que paga la pena divulgar. Salut amigues i amics, i fins el pròxim Músiques al vent.

Les Riberes

De la Ribera Alta van a la Baixa
Terme de Sueca i Cullera
Vi de marraixa.

D’Almussafes a Sollana
Per carretera de pols
Sequers de rajola massissa
i trilladores als molls.

Graners al mig de les finques
Els seus molins
La muntanyeta dels Sants
Fita i desigs.

De veure la nostra terra
Verda i daurada
Utopia sí, de saber-la
Alliberada.

Lliure de tant de cacic
Que ve de fora
Menyspreant el que és d’ací
Quina mala hora.
Abaixen els castellans
I són els amos
Mai no parlen com nosaltres
I ens diuen “malos”.

Els hem donat a menjar
Obrint-los les portes
Ara ells fan i desfan
Mireu les hortes
Quin és el preu de l’arròs
I el de les taronges!!!

video

4 comentaris:

Anònim ha dit...

Bona entrada, si senyor!

Capità Superflipo ha dit...

Subscric les paraules de l'anònim.

Drac Mondúver ha dit...

gràcies Refelet.

chiloe8 ha dit...

subscric totalment les paraules gràcies