Nascut a Xàtiva l’any 1911. Fill únic d’Enric Llaudes Maravall i Nyevetes Pinolón Soldevila. Considerat un dels millors pilots espanyols de Fórmula 1. Segons els experts internacionals, d’haver tingut més constància, hauria pogut ser el millor pilot esportiu de tota la història automobilística. La família de “Bala Rasa” pertanyia a la bona societat xativina (son pare, propietari d’un conegut establiment d’ultramarins, fou, durant la postguerra, directiu del Casino Setabense). Des de ben menut, Enriquito mostrà afició pels cotxes, sobretot des que el seu progenitor adquirí el primer vehicle familiar.
En complir 19 anys, marxà a Barcelona. Bé que havia d’estudiar dret, era més fàcil trobar-lo als saraus que a les aules. Els pares, assabentats, amenaçaren de retirar-li l’assignació econòmica si no dedicava més esforç als estudis, però el jove xativí tenia altres aspiracions. En un dels saraus, conegué la filla de Damià Mateu, propietari (amb Francesc Seix i l’enginyer Marc Birkigt) de la fàbrica d’automòbils Hispano Suiza.
La relació amb la filla de l’amo el permeté de viatjar a les factories de Guadalajara i París, per a provar el model esportiu H6C de xassís curt. Amb aquest vehicle, participà en diverses curses a Espanya, Anglaterra i fins i tot als Estats Units. Gràcies a la seua perícia i, sobretot, al servofrè del bòlid (la patent del qual adquirí aviat la casa Rolls Royce), arribà a guanyar un grand prix que ni l’AIACR ni la FIA volgueren homologar com a competició oficial.
L’any 1930, “Bala Rasa” es véu involucrat en un escàndol: una foto seua, jugant en una colònia naturista, aparegué publicada en diverses revistes gràfiques. La fama d’home dissipat l’enemistà amb el patró. Deixà la Hispano Suiza, just quan l’empresa, en vespres de proclamar-se la República, era a punt de ser col·lectivitzada, i marxà a França, on fitxà per l’escuderia Maserati. Durant la Guerra Civil, els pares l’aconsellaren de romandre a París. El 1939, però, decidí de tornar a Xàtiva.
Aviat és féu molt popular entre les senyoretes de la ciutat. Esdevingué assidu dels balls que s’organitzaven al Palasiet, als quals assistien moltes fadrines (i casades també), oficials del regiment Otumba i alguns caps falangistes. Era habitual, en acabar les gresques, de trobar les calces de les xiques enganxades a les bardisses dels jardins. Aquests excessos i la participació en ells d’Enriquito arribaren a oïts de l’abat Juan Vayá i de l’alcalde Paco Navarro. La batussa familiar fou formidable. El 1946, Enriquito decidí marxar de nou a l’estranger.
Entre 1950 (any en què s’inicià la competició de Fórmula 1) i 1958, “Bala Rasa” participà en diverses curses, canvià dues vegades d’escuderia (passà d’Alfa Romeo a Mercedes-Benz) i es relacionà amb pilots com Fangio, Farina, Ascari... Trepitjà els circuits de Le Mans, Indianapolis, Monza... Mai no aconseguí, però, d’arribar primer a la meta (en quatre ocasions, quedà segon).
El 1958, es retirà de la competició, després d’haver patit un greu accident a l’Autodromo Nazionale di Monza (el seu Mercedes-Benz se’n sortí del traçat i matà tres espectadors; el pilot perdé la visió d’un ull). Des de llavors, la seua imatge es féu habitual a les festes i a les planes de les revistes gràfiques. El 1982, viatjà a Rio de Janeiro per assistir a l’acte de lliurament del Premi al Millor Pilot de tots els temps, concedit a Fangio per la Racing Press Association.
En complir 19 anys, marxà a Barcelona. Bé que havia d’estudiar dret, era més fàcil trobar-lo als saraus que a les aules. Els pares, assabentats, amenaçaren de retirar-li l’assignació econòmica si no dedicava més esforç als estudis, però el jove xativí tenia altres aspiracions. En un dels saraus, conegué la filla de Damià Mateu, propietari (amb Francesc Seix i l’enginyer Marc Birkigt) de la fàbrica d’automòbils Hispano Suiza.
La relació amb la filla de l’amo el permeté de viatjar a les factories de Guadalajara i París, per a provar el model esportiu H6C de xassís curt. Amb aquest vehicle, participà en diverses curses a Espanya, Anglaterra i fins i tot als Estats Units. Gràcies a la seua perícia i, sobretot, al servofrè del bòlid (la patent del qual adquirí aviat la casa Rolls Royce), arribà a guanyar un grand prix que ni l’AIACR ni la FIA volgueren homologar com a competició oficial.
L’any 1930, “Bala Rasa” es véu involucrat en un escàndol: una foto seua, jugant en una colònia naturista, aparegué publicada en diverses revistes gràfiques. La fama d’home dissipat l’enemistà amb el patró. Deixà la Hispano Suiza, just quan l’empresa, en vespres de proclamar-se la República, era a punt de ser col·lectivitzada, i marxà a França, on fitxà per l’escuderia Maserati. Durant la Guerra Civil, els pares l’aconsellaren de romandre a París. El 1939, però, decidí de tornar a Xàtiva.
Aviat és féu molt popular entre les senyoretes de la ciutat. Esdevingué assidu dels balls que s’organitzaven al Palasiet, als quals assistien moltes fadrines (i casades també), oficials del regiment Otumba i alguns caps falangistes. Era habitual, en acabar les gresques, de trobar les calces de les xiques enganxades a les bardisses dels jardins. Aquests excessos i la participació en ells d’Enriquito arribaren a oïts de l’abat Juan Vayá i de l’alcalde Paco Navarro. La batussa familiar fou formidable. El 1946, Enriquito decidí marxar de nou a l’estranger.
Entre 1950 (any en què s’inicià la competició de Fórmula 1) i 1958, “Bala Rasa” participà en diverses curses, canvià dues vegades d’escuderia (passà d’Alfa Romeo a Mercedes-Benz) i es relacionà amb pilots com Fangio, Farina, Ascari... Trepitjà els circuits de Le Mans, Indianapolis, Monza... Mai no aconseguí, però, d’arribar primer a la meta (en quatre ocasions, quedà segon).
El 1958, es retirà de la competició, després d’haver patit un greu accident a l’Autodromo Nazionale di Monza (el seu Mercedes-Benz se’n sortí del traçat i matà tres espectadors; el pilot perdé la visió d’un ull). Des de llavors, la seua imatge es féu habitual a les festes i a les planes de les revistes gràfiques. El 1982, viatjà a Rio de Janeiro per assistir a l’acte de lliurament del Premi al Millor Pilot de tots els temps, concedit a Fangio per la Racing Press Association.
Enriquito encara tornaria a Xàtiva, el 1983, per a fer-se càrrec, en faltar sa mare, de l’herència familiar. Morí a Buenos Aires en maig del 1995, arruïnat i abandonat per la tercera esposa. Les seues despulles descansen en un petit cementiri als afores de la capital argentina.
4 comentaris:
Sóc peguie
Gràcies pels teus articles sobre Llutxent.Qui s'apunta a una excursioneta?
Si no curre la nit anterior, a mi m'agradaria anar...
Bé que ja hi he anat vàries vegades, no tinc inconvenient a tornar moltes més, sobretot amb bona companyia. Per cert, que encara queda el tercer i últim post sobre Llutxent. No l'he penjat, perquè no trobe les fotografies que l'il•lustraran. Aquesta tercera i darrera entrada se centrarà en les petjades llutxentines d'un canonge de la Seu de València, Alfons Roig Izquierdo, un capellà amb cognoms peculiars. El pare Alfons també tenia idees peculiars i conreà una bona amistat amb un grapat d'artistes contemporanis, entre ells el xativí Artur Heras, que decorà parts de la cúpula de l'ermita de la Mare de Déu de l'Encarnació (digna de veure's!). I m'alegre que us agrade la informació.
Aleshores esperarem per a estar més documentats. Gràcies de nou, escrivà.
Publica un comentari a l'entrada