dimarts, 5 d’agost de 2008

Rimero, l’últim Neandertal de la Cova Negra

Rimero va nàixer l’any 23.000 a.C., o potser el 22.000; al cap i a la fi, ¿quina importància pot tenir un marge de mil anys en el còmput global de la història del món? - Era la més jove d’una família difícil de definir, o més aviat un clan, habitants des de temps immemorials (i la memòria dels Neanderthals no era massa llarga) d’una coqueta cova a la vora d’un riu, el sostre de la qual, negre com el follí, era de fet negre a causa del follí de tanta foguera on es cuinaven, sense massa floritures, les peces caçades entre matolls, canyissars i altres indrets amics del fang i les mig foscors.

La nostra amiga Rimero tenia a penes quatre anys quan va sentir per primera vegada la musiqueta monòtona dels nouvinguts, i els va vore, erectes i amb la pell nua (és a dir, sense pèls), voltant per la vall com els heralds d’un nou temps. No va ser una massacre ràpida, ni un genocidi. Començaren per arramblar eficientment tota possible peça de caça, continuaren repelint sense despentinar-se els atacs furibunds d’aquells homínids de formes tosques impulsats per la fam i la malaltia, acabaren per ocupar a patades la cova no menys negra, desocupant-la dels últims moribunds. Allí estava Rimero, mig amagada entre els ossos dels óssos, esperant que alguna de les nouvingudes s’apiadara d’ella, cosa que va passar. Perquè en aquells temps pretèrits existia ja, com no, la violència, i la crueltat, però no s’havia inventat encara la possessió d’individus, de manera que aquella desemparada i gemegant criatura va ser acollida no com una propietat d’algú, sinó com algú que hi era.

Amb aquest inusitat inici va començar la infantesa de Rimero, envoltada d’altres xiquets ben diferents a ella i amb els quals podia comunicar-se tan sols amb gestos. A pesar de les seues faccions que invitaven a l’alienació i a la burla, els anys d’adolescència estranya no van passar desapercebuts als jovençols més dissipats, de manera que en més d’una ocasió els seus gemecs d’antiga flaire es mesclaven a poqueta nit amb els altres rumors del paisatge fluvial. No coneixent conceptes com ara la incompatibilitat de l’ADN, els nouvinguts, ara ja senyors únics d’aquestes terres, es preguntaven com aquelles mal dissimulades escaramusses amatòries no acabaven donant l’habitual fruit. Anaven passant els anys i aquella raresa va acabar afegint-se al ja complet catàleg de rareses de Rimero, que anava envellint sense saber que amb ella s’acabava tot un món destinat a perdre’s.

Morí l’any 22.950 a.C. o potser el 21.950, que tant fa.

Autor: Tadeus Calinca

10 comentaris:

escrivà de cort ha dit...

M’alegre, senyor Calinca, de llegir alguna cosa seua de creació literària. Darrerament, només el veia ficat en tota mena de polèmiques i d’embolics dialèctics que, sovint, no conduïen enlloc. La biografia que ha escrit vostè em recorda molt, és lògic, aquella pel•lícula de Jean Jacques Annaud titulada “En busca del foc” (del 1982), que plantejava el mateix tema: l’encontre del neandertal i de l’homo sapiens (d’un món que començava i d’altre que finia).

calinca ha dit...

Gràcies pels comentaris, Sr Escrivà.

La Península Ibèrica va ser l'últim refugi dels Neandertals en front de l'avanç dels Homo Sapiens Sapiens (és a dir, nosaltres). La importància de les restes de Neandertals trobades a la Cova Negra de Xàtiva no radica en la seua antiguitat, sinó sobretot en el fet que pertanyen a les èpoques més tardanes d'aquest tipus d'homínids. És en aquest marc on s'insereix la història de Rimero.

Anònim ha dit...

Rimero és amic de Gorilero (de funky el primero!)?

Alietes el del Corralot ha dit...

Boníssim! ...però (m'assalta el dubte!) com saber que és un autèntic relat de Calinca i no una falsificació de l'intrèpid Superflipo?

Com és que Calinca ha baixat del burro i ha decidit passar a formar part de la nòmina (alto, que ací no cobra ningú!) d'escriptors d'El Penjoll?

calinca ha dit...

Sr Alietes, done fe que la història de Rimero l'he escrita jo. A més, dir-li que continue sense formar part de l'elenc (per altra banda excels) d'autors del Penjoll. He publicat aquest relat enviant-lo per e-mail a l'adreça del Penjoll.

Alietes el del Corralot ha dit...

Ara ja no tinc cap dubte de l'autenticitat de l'escrit.

Quant a la seua condició de no-autor, té vosté tota la raó, no havia caigut en el detall, m'havia emocionat pensant que... en fi, dec ser un sentimental.

Rimero, la primera esclava sexual?

calinca ha dit...

Jo diria que el terme "esclau" no es pot aplicar a les societats humanes del Paleolític, l'època en què es va produir l'encontre entre Neandertals i humans moderns. L'esclavitud va nàixer uns quants milenis després, en l'Edat de Bronze. I continua fins ara, dissimulada d'una manera o altra.

De tota manera, desconec els detalls de la vida sexual de Rimero. Les cròniques de l'època no són massa clares al respecte.

Capità Superflipo ha dit...

M’alegra molt la seua participació en este important premi de les lletres socarrades. La biografia de Rimero és el millor que li he llegit en creació literària. No es detinga. Continue. Cree el "Sainet de la Cova Negra".

refelet ha dit...

Aquesta història està molt bé. Ja era hora que aportarà alguna cosa que no foren crítiques a El Penjoll sr Calinca.

calinca ha dit...

Si algú està interessat en el tema dels Neanderthatls, ací us passe un interessant article del Guardian de hui mateix (això sí, en anglès): http://www.guardian.co.uk/science/2008/aug/08/evolution.genetics