diumenge, 6 de juliol de 2008

TRES CAGUERADES DE PARDAL EN LA PINACOTECA MUNICIPAL


Hem visitat aquests dies la pinacoteca sabatense i hem aprofitat per veure l’exposició de la família Magallanes, un esdeveniment cultural que cal visitar per l’excepcionalitat dels recursos museogràfics que s’han fet servir, la quantitat d’obres valuoses que l’integren (el catre volador s’exposa en lloc preferent) i uns arbres genealògics que pasmaran els visitants amb la glòria d’aquests clans oligàrquics que tant poc han fet per la ciutat papera, ara més aviat pepera. Mentrestant, esperem que algun dia es dignen a muntar amb els diners de tots alguna exposició sobre una família sabatense de la classe obrera, que per cert, són la majoria.
Tanmateix, la nostra visita no estava motivada per tan magna exposició de fotocòpies en color, sinó perquè uns amics ens havien dit que un pardal havia cagat el retaule de l’Ermita de les Santes. Ni “cortos” ni tampoc “peresosos” ens vam personar en aquesta Casa de les Muses Locals per tal de comprovar “in situ” les cagades de pardal per tal d’esbrinar quina espècie filopictòrica havia defecat en aquesta obra reverenda del patrimoni sabatense.
Quina no seria la sorpresa en constatar que no es tractava de merdes de pardal, sinó d’esquitxades de pintura blanca que havien caigut en pintar el mur immediat. Què no saben que pa pintar la paret haurien d’haver cobert el retaule per protegir-lo? Quanta ineptitud i quan de carnet polític en la boca d’alguns que no saben ni el que porten entre mans.

Miquel de Sentfeliu

6 comentaris:

Anònim ha dit...

Açò no és més que una mostra més del modus operandi "cutre salchichero" del nostre govern.
Recorde quan van inaugurar el Palaciet. L'exposició que hi havia tenia unes faltes d'ortografia descomunals...i ells tan panxos!

Capità Superflipo ha dit...

Si és que en l’espècie Homo Sapiens trobem massa pardals polítics que no paren de cagar-ho tot.

Anònim ha dit...

Doncs eixes esquitxades de pintura plàstica són molt perilloses, sobretot tenint en compte l’excés de temperatura que tenim al museu local. És tanta la calor que sembla una sauna. De fet, fa anys que vaig decidir no anar durant l’estiu perquè suava i suava i suava. En fi, que amb la calor del forn del museu es produeix una reacció química i la pintura de les llagastrades es fon i es fusiona amb l’oli del retaule i queden inseparables per sempre. Diu el Manual Bàsic de Museologia (a l’abast de qualsevol que tingui un mínim d’interès) que la temperatura d’una pinacoteca no ha de passar d’uns 20 graus, pel bé de la preservació i conservació dels fons que conté. Heu mesurat mai la temperatura de la nostra pinacoteca? Feu la prova per favor i desprès em dieu. Tenim sort que el Sant Sopar de Vicente López estigui a València. Al Museu Municipal de Xàtiva ja s’hauria desintegrat.

refelet ha dit...

Sent així, cal mirar el costat positiu: Felip Vé està al lloc apropiat!

Isaïes Blesa ha dit...

És sorprenent la supina ignorància del Sr. Sentfeliu, fent abstracció de la seua capacitat d’autonomenat crític. Li recomane la cançó de CRAG [Cánovas, Rodrigo, Adolfo y Guzmán]: Señora Azul, de 1974, i la lletra: “tu realidad es sólo confusión”, sobre el significat de determinada crítica i si és capaç d’escoltar alguna cosa en castellà. Si s’haguera llegit el catàleg de la família “Magallanes”, (precisament una família que té els orígens en la “classe obrera” del seu temps) no faria unes afirmacions que són per a caure la cara de vergonya. Per a la seua informació, els clans oligàrquics solen ser els únics que deixen petjades en el temps, siguen obres artístiques, o documentals, perquè això era la garantia dels seus privilegis. Llegint el que ells han escrit, es pot conéixer també –no sempre- les condicions socials i econòmiques dels “obrers”, que no solen deixar rastres (prou tenien en treballar). I si el Sr. Sentfeliu llegira un poc més i baladrejara menys, sabria també que hi ha bibliografía i estudis sobre les classes menys afavorides, també a Xàtiva. Informació que és molt costosa d’aconseguir per la invisibilitat documental obrera. I si ja és certament complexe trobar objectes i documents de clans oligàrquics, encara ho és més de les classes obreres. Però segur que el Sr. Sentfeliu, amb la seua infinita saviesa, sabria fer una exposició d’eixe caire.
Isaïes Blesa. I no és un pseudònim.

Anònim ha dit...

¡Coño con la socialdemocracia, q abandonó a los obreros hace un siglo!...
y q canción mas casposa, xdios.