YIBAL BALANSIYYA: NEVERA I CIM DEL BENICADELL.

Qui millor que l'estimat mestre de mestres per a presentar-vos aquesta entrada i la seua descripció. (Entrevista a Joan Pellicer per al programa L'empelt verd de RitmoFM).



Cavanilles referint-se al Benicadell diu: “Per a examinar la muntanya i pujar el seu empinat cim, vaig triar el 8 d'agost, quan no hi havia núvols ni aquelles boirines que amb freqüència l'envolten i inutilitzen el viatge”, jo fent-li cas he triat per a pujar i no perdre cap detall un 21 de juny quan les obligacions familiars m'ho han permés.
Camí de Beniatjar.
Final del carrer major on podeu deixar el cotxe.
Inici de sender que senyala el cim.

El punt d'inici triat és “La ruta clàssica, la més anomenada i més directa per arribar a la cava i al cim, l'antiga senda de ferradura de l'ombria de Beniatjar, continuació del camí de la Serra que arranca de la punta meridional del poble, ran de la Font i del tossalet del calvari, prolongació del carrer Major o del mestre Ballester. Aquest camí a les envistes del poble deixa a la dreta el camí del Pinar i la costera de Carando i gira cap a llevant per a creuar el fosc i exuberant barranc del Benicadell, després remunta les faldes de la frondosa lloma de la Penya dels Corbs i va a buscar, vessant amunt, l'antiga senda que en cosa de mitja hora curta ens du a la font de les Fontetes. Aquest arbrat i arraconat rodal és una delícia dels dies calorosos, a mig aire de l'ombria i sota la casa forestal, que ens servirà de punt d'encontre amb els visitants que hagen volgut fer la pujada amb cotxe, els quals hi hauran pogut arriar per l'antic camí forestal de les Planisses, que arranca a l'esquerra de la bella carretera de la falda de l'Ombria provinent del Ràfol, un poc abans d'aplegar a Beniatjar, o bé pel caminal que naix dalt del Port de Salem pe la dreta en direcció a ponent. Si el visitant es troba a la casa forestal, ha de continuar pel caminal amunt en suau pendent, fins que a menys d'un kilòmetre, en un revolt, a mà esquerra, enfront d'un floc d'arbres pudents (Ailanthus altissima) apareix el cap de la bona senda de l'ombria del Benicadell que, en ben traçades zigues-zagues, ens porta a la Nevera i després al Cim de la Penya”. (Pellicer, 2002).
Casa forestal o de les Planisses.
Aquest paratge ara és espai protegit... quina llàstima que s'haja de protegir una cosa/casa nostra. Però... sembla necessari, no?
Tal vegada siga eixe el motiu que en alguns trams de la pujada s'haja reomplit la senda de pedrots i grava importada que t'ajuda a trepitjar, dificultant la camejada. Vicent, un veí del Benicadell, al que munta sempre que pot, forçut i xarrador; m'acompanyà un bon tros. Contava que el seu fill encara se'n recorda de quan ell colpejava la senda plena de pedres, enfurit, per traure-les i davant de l'estupor del xiquet ell li demanà ajuda.
La pujada al Benicadell cal fer-la de bon matí, a la fresca, quan el sol comença a acolorir el paratge. Les olors de timó, camamil·la, romaní, terra humida,... els colors canviants, la brisa suau,... són tantes i tan seguides les sensacions que et trobes transportat a un estat d'infinita pau.
Pujada al cim des de la senda de la Nevera.
Prop del cim, pradell i figuera on és costum fer nit i veure les estreles.

Es fa necessària la parada cada cert temps per registrar visualment el paisatge, que conforme guanyem altitud es metamorfosa i ens sorprén amb indrets suggeridors.
Vicent vol fer cim i jo em deixe portar per la companyia i la conversa que més que conversa sembla un congrés per a solucionar els problemes actuals de l'economia mundial, local i familiar. Deixem a la dreta la senda a la cava on pense fer un mos i continuem cap amunt.

Al cim hi han dos joves cosins que mira per a on un ha convençut a l'altre per a pujar al Benicadell. El congrés s'enriqueix amb l'aportació d'altres punts de vista, mentres jo càmeres de foto i vídeo en mà vaig recollint des de tots els punts de vista totes les imatges possibles perquè no és fàcil que el Benicadell es deixe.
En la cava em trobe a quatre genets de l'apocalipsi, em donen la benvinguda i m'ofereixen tot tipus de menjars..., l'hospitalitat en la muntanya és sincera, però decline amablement l'oferiment quan un dells després de la coca en llanda diu si vull fumar i si vull xocolate!!!!
Sempre us sorprendreu caminant per les yibal balansiyya...
Cava, nevera del Benicadell.

La sorpresa més grata a sigut conèixer un endemisme protegit, vaja cosa bonica, sincerament, el Lathyrus tremolsianus, conegut com Pèsol Valencià.
Pèsol Valencià.
En les fotografies he intentat fer un xicotet recull de les flors que hi he trobat però n'hi havia tantes... timó, camamil·la, setge blau o flor de la viuda, cerverina, botó d'or, pericó,...
Camamil·la, de la bona.
Cerverina.
Pericó, herba de Sant Joan.
Setge blau.
Botó d'or.
Ja de baixada m'he topat amb un xic d'Oliva que corria i corria, entrenava per fer l'ultra-trail Aneto..., quina enveja.
Vista aèria de la pujada.
Altres possibilitats de gaudir.

Com sempre el Benicadell no decepciona.
Salut.