TUPERWARE MOUNTAIN

Plovia. Unes filades discontinues de pinets esquàlids, intentaven fer de "lleva-pors". Aviat, però, un veu que són uns impostors.
Ascendíem en cotxe per aquell portet, esperant que cap vehicle, en sentit contrari, vinguera a demostrar que, efectivament, per allí cabíem dos cotxes. Al cim d'aquell pujol, hi havia una ermita i, molt a prop, un bar que esperava els comensals per a celebrar un bateig. Crec.
Plovia. Hèctor, el meu fill, observava, absort, com les gotetes d'aigua s'unien a l´atzar al cristall de la seua finestra, formant rierolets erràtics. De sobte, la seua cara s'il·luminà i somrigué sense pestanyejar. Qui sap el que passà per aquell cabet!
L'Ermita de "Santa Bárbara", erigida al segle XVIII, protegia les collites de rajos i tempestes. El que no anava a poder evitar era aquella pluja d'objectes absurdes, joguines trencades i d'altres vanitats.
Carmanyoles de plàstic, catifes, pistoles d'aigua, persianetes xineses, jeeps amb comandament a distància què no anaven enlloc, marcs per a fotografies, tapadores per al WC amb dibuixos dels Simpson, sonalls emmudits per a sempre en estavellar-se contra terra...
No importava massa si aquells trastos s'aprofitarien o acabarien als contenidors de l'aparcament, com, de fet, succeí. L'espectacle devia continuar!
El cambrer argentí carregava resignadament amb els plats i amb les terribles ocurrències de l'amfitrió:
-"¡Traenos más cerveza, que está pagá!"
-"¡Sácanos vino primo, pero de ese que tienes escondío pa tí. No me vengas con garrafón!"
-"¡A mí me traes cortao. Con leche de cabra! De cabrón no , ¿eh?" ...
Pel que es veia, les llepolies que repartien als serveis, no tingueren els efectes creatius que produeixen en alguns artistes i poetes.
-No vas a beure vi?- em preguntà algú.
(-No barreja massa bé amb els ansiolítics, saps?-)
-No, gràcies. Em dona molta son...
Els altres succedanis de felicitat, ja feia temps que no me'ls oferien.
A mesura que s'apuraven les ampolles, l'ingeni de papà bocamoll s'afinava i acabà posant-ho tot perdut de destrellats.
Ja havia passat molta estona des de que la meua discreta funció fàtica havia començat a fer aigües, davant la parella que tenia enfront, i el sabor del cafè em semblà un oasi. Fum i soroll. I soroll. Crec recordar haver contat més d'una dotzena de xiquets, dos o tres d'ells nadons; i tothom fumava inconscientment en aquella petita bacanal de la Europa profunda. I, com si servira d'alguna cosa, jo eixia per a fumar o respirar a la terrasseta adjunta, cada volta a intervals més menuts. I soroll. I fum.
Sobtadament, l'equip de musica començà a donar signes d´intel.ligència i detingué el CD, reduint-lo a un bucle desbaratat:
"ve-ve-ve-ve-ve-ve-ve-ve-ve-ve-ve-ve-ve-ve-ve
ve-ve-ve-ve-ve-ve-ve-ve-ve-ve-ve-ve-ve-ve-ve...
ve María, Cuando serás mía...!
Ja sabeu que les coses bones de la vida, a més de ser de bades, duren poc.
La "festa" amenaçava amb agitanar-se, però més de quatre hores assegut és més del que les meues cervicals podien suportar. I el meu cap també.
Havia parat de ploure i algun lleu raig de sol semblava anunciar que anava a escampar. Fent ostentació de la meua mala educació, em vaig enfilar cap a l'ermita, abandonant el bar. Abans d'arribar-hi, unes baranes, des d'on es podia assaborir el paisatge, m'atragueren.
Des de baix pareixia un monticle, però des del cim un se n´adona que allò és una talaia natural.
Es pot veure com s'endinsa en la broma, el macís del Caroig. Bolbaite, Xella, Anna, Ènguera, i un grapadet de massos s'espargien suaument pels voltants. Al fons, ja blaus, els pics de la Serra d´Aitana arrossegaven els núvols cap a les últimes ones de la Serra Grossa, on es pot veure com el castell de Xàtiva, manté l´equil.libri sobre "La Roca". "El Mirador", "La Muntanya", les pinnades del port de l´Alcudia de Crespíns, i, al nord-est, un mos a l'horitzó obre camí a la plana de La Ribera; on, segons afirmen per ací, es veu el Mediterrani als dies clars. No era el cas: uns cumulonimbus formidables assetjaven els pocs ullals, on el sol oferia la seua llum rogenca als cims més alts; fent de "Santa Anna" i el "Pic tort", crestes de foc en una penombra beneïda. Allà on un podia pendular la mirada sense pensar en res més.
Aquell vespre, ningú més s´abocà a tan prodigiós balcó.
La pluja reaparegué. La tabola agonitzava i tornarem a casa sota un ruixim sufocant. Com a la cançó de "Los Secretos", el paisatge es féu vulgar a ran de terra. Arribarem cansats i no trigarem en gitar-nos.
Recorde que vaig besar el front d'Hèctor mentre dormia. Recorde que vaig tancar els ulls, al meu llit, esgotat. Esperançat. Recorde que jo també volia sorprendre'm amb els rierolets erràtics i somriure a la pluja.
I besar a la vida en la boca.


("Exactament igual que quan sobrevé la mort física, en la mort social hi ha un moment crític i decisiu, què els científics intenten desentranyar. I és l'instant en el què tot l'organisme humà `decideix´ que ha arribat el moment de deixar de lluitar."

L´Home-sípia )