divendres, 20 de juny de 2008

EL MAR, de John Banville

Narrada en primera persona, “El mar” ens conta com un crític d’art i escriptor irlandès (Max Morden), un any després de la mort de la seua esposa, torna a una ciutat a la vora del mar on estiuejava durant la infantesa, i on va caure, en aquella època, sota l'encís d’una família benestant, els Grace, i amb els que va descobrir la vida i l’amor, però també el dolor i la mort. No sé si l’adjectiu “inquietant” és el que millor podem emprar per definir aquesta hipnòtica història sobre un personatge, que torna sobre la memòria, no solament de manera anímica, sinó fins i tot física, per resseguir els paisatges i els passatges més significatius d’aquella època en una mena d’exorcisme interior.
La narració és un hàbil trencaclosques, a manera de “flashbacks”, que Banville va lliurant-nos a poc a poc, amb una mesurada generositat, el que fa que els moments de més força dramàtica apareguen proporcionalment més poderosos. És un exercici contemplatiu sobre la naturalesa d’allò que compta de veritat, i dels nostres imperfectes records sobre aquests esdeveniments transcendentals (“La pèrdua, el dolor, els dies foscos i les nits sense dormir, aquestes sorpreses tenen tendència a no quedar enregistrades en la placa fotogràfica de la imaginació profètica”). Podríem dir que s’hi tracta d’una meditació, més que d’una novel·la, farcida d’una prosa minuciosa i polida, de connotacions emocionals. Pots obrir el llibre per qualsevol pàgina i descobrir la seua poesia amerant cada frase: “En aquelles inacabables nits d’octubre, estirats costat per costat en la fosca, estàtues abatudes de nosaltres mateixos, cercàvem la fugida d’un present intolerable en l’únic temps possible, el passat, o sigui, el passat llunyà. Tornàvem als nostre primers dies junts, recordàvem coses a l’altre, corregíem, ens ajudàvem, com dos avis que tentinegen de bracet pels contraforts d’una ciutat on havien viscut en un altre temps, molt enrere”.
Sé que hi ha molta gent que defuig obres que manquen d’acció exterior. Aquesta seria un error greu perdre-se-la. Personalment tinc que dir que feia molt de temps que no llegia un llibre tan a poc a poc i amb tanta golafreria a la vegada.
John Banville, amb “El mar”, va guanyar el prestigiós premi Man Booker 2005. El podeu llegir en català amb BROMERA.

4 comentaris:

Tarsan, President de la República de les Mones ha dit...

Salut Fila! me n'alegre que ja estiga millor (dels virus informàtics!).

filaoret ha dit...

Gràcies, company! Ara mirarem de superar les recialles...

Capità Superflipo ha dit...

Sempre són enriquidores les ressenyes de llibres però... i el seu microrelat? Li queden poc més d´un parell de dies i encara no ha presentat cap microrelat.

Tarsan, President de la República de les Mones ha dit...

Però...Capità! no siga vosté impertinent! Filaoret ha tingut un problema i podríem dir que...se li ha embolicat la madeixa!

Ha de tindre més de paciència!