diumenge, 22 de juny de 2008

DOS ESTRANYS

Havien coincidit a voltes en aquell parc, però no havien reparat l’un en l’altre. Aquell dia, però, caminaven distrets per un bosc de gent, olors i sensacions. Un dia lluminós i càlid com una besada. Es creuaren. Ella el va mirar. Ell va alçar els ulls, tímidament, com si li hagueren sorprés fent alguna cosa inapropiada. Somrigueren i s’aturaren, posseïts per atracció inexplicable. Ella es va apropar encara més i li va acaronar la galta amb tendresa, esperant els efectes. Ell féu el mateix. Esclataren a riure, aliens a l’entorn, amb una alegria compulsiva. I ell començà a besar-la sense destresa però amb decisió, agafant-li el cap a dos mans. Ella, mentre, experimentava un goig estrany i novedós...
La música s’atura. Ell sent com una mà estira del seu braç i l’allunya violentament d’ella.
- Però vols deixar la xiqueta, gorrino! Això és el que t’ensenyen a l’escola?
Ell gira el cap per veure-la una última vegada. Però ella ja no estava allí.

1 comentari:

El Penjoll ha dit...

Açò què és una broma o què? Amic Lo Pol, s'ha molestat en llegir-se les bases. Pegue-li una ullada a la nº4. El seu microrelat es passà en 554 caràcters!